Apunts

David Giles. Editors Jonathan Bowles, Gail Robinson l Center for an Urban Future

Les biblioteques públiques han de tenir un paper clau en les societats actuals perquè són les institucions millor posicionades per ajudar als ciutadans que han quedat al marge de la societat digital a assolir les competències necessàries per incorporar-s’hi. Aquesta és una de les principals conclusions d’aquest estudi que analitza el paper de les biblioteques en les societats actuals i de quina manera poden contribuir a millorar la situació econòmica i la qualitat de vida dels ciutadans. L’informe es basa en dades estadístiques dels tres sistemes de lectura pública de la ciutat de Nova York i en entrevistes als seus bibliotecaris i usuaris. 

Enrico Bertacchini, Chiara Dalle Nogare l International Centre for Research on the Economics of Culture, Institutions, and Creativity (EBLA)

Abstract Cultural policy often implies the transfer of public resources to private cultural institutions. In this contribution we focus on the determinants of a government’s choice between cultural transfers and in-house cultural production. We argue that in the cultural field transfers may be seen as a proxy for the value of outsourced services, and we make reference to the empirical literature on outsourcing of local public services. We consider Italian cities’ cultural policies in the1998-2008 period, a time when overall cultural expenditure shrank while cultural transfers increased. Using dynamic panel data analysis and controlling for specific characteristics of each city, we find that outsourcing of cultural services is negatively affected by cultural assets  specificity and is more likely to occur in cities subject to fiscal stress. The results also highlight that the timing of elections affects the transfer of public resources to private cultural institutions

Martí Casas i Payàs  | Embaladits

Queda algú que no hagi sentit a parlar encara del crowdfunding o de Verkami? En molt poc temps, les plataformes de micromecenatge s’han revelat com una eina extraordinàriament útil per fer aflorar petits mecenes interessats en finançar projectes que difícilment podrien tirar endavant sense la seva ajuda. Diverses propostes culturals presentades en els darrers mesos (discos,  llibres, pel·lícules, etc.) han estat possibles gràcies a aquest sistema de recollida de fons. Unes propostes que no només han aconseguit reunir amb èxit els diners que demanaven. També han obtingut un notable ressò als mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials, que constitueixen el principal canal de difusió i dinamització de les campanyes de crowdfunding.

Juan Cruz Peña Pérez  |  eldiario.es

• El micromecenazgo lleva más de dos años funcionando y creciendo en España pero todavía no hay una legislación específica que lo regule
• Países como Alemania, Reino Unido, Bélgica o Francia han avanzado planes para su regulación. Italia ya dispone de legislación específica y la Comisión Europea concretará algo a principios de 2014.
• Profesionales del sector señalan que algunas modalidades como la de préstamos o la de inversiones son inviables sin una regulación específica

La nova llei d’educació francesa incorpora per primera vegada l’Educació Artística i Cultural (EAC) en el currículum formatiu. Els ministeris d’Educació i de Cultura i Comunicació mostren una  voluntat clara d’establir un marc estructurat per afavorir el desenvolupament artístic i cultural de tots els infants i dels joves en totes les etapes educatives. Davant d’aquest gran repte, la revista «L’observatoire» presenta en el seu últim número un dossier coordinat per Lisa Pignot i Jean-Pierre Saez, dedicat a debatre sobre els eixos, els valors i les estratègies que han d’orientar el desenvolupament d’aquesta nova política d’Educació Artística i Cultural. S’incideix en el paper que han de jugar les col·lectivitats territorials i inclou una secció especial dedicada a la ciutat de Toulouse, que ha atorgat a l’educació cultural i artística un paper central i estratègic en la seva política municipal.

En aquest article, publicat al número 7 de la revista «Mnemòsine», Carme Sais Gruart ofereix una aproximació als antecedents i al context de la col·laboració público-privada, analitza diverses opcions possibles, defensa que és necessària la planificació i la implementació de sistemes de gestió més avançats i, finalment, planteja algunes expectatives sobre el futur de la gestió cultural que ajudin i permetin situar la cultura en el lloc central que li correspon en tant que bé públic necessari per a la societat.

01 Sep 2013 Escrito por Carlos Gil Zamora

En una red social se ha mantenido durante la pasada semana un debate bastante interesante sobre una iniciativa que se está consolidando como marca con el bonito nombre inglés de "Pay After Show", que en traducción castiza sería el proverbial y ancestral, pasar la gorra después de actuar. En unos encuentros que he participado en Brasilia, en el contexto del Festival Cena Contemporânea con la invocación de "Creatividad y Transformación de las Ciudades", ha aparecido, como no puede ser de otra manera, el problema de la financiación de la Cultura, y se han tocado asuntos sobre la micro financiación, la esponsorización, el mecenazgo, el crowdfunding y todos esos conceptos viejos, traducidos al inglés, que suenan como más impactantes.

El nou número d’aquesta revista digital escandinava de política cultural inclou diversos articles en anglès que ens ofereixen una panoràmica de l’evolució històrica i els canvis recents que ha experimentat la política cinematogràfica a Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca.

Els museus adscrits a la Xarxa de Museus Locals (XML) de la Diputació de Barcelona continuen incrementant el seu públic: l'any 2012 van rebre 991.671 visitants, és a dir un 4,8% més que el 2011 (946.061 usuaris). Aquestes i altres dades es desprenen dels indicadors elaborats anualment per la Diputació a partir de les enquestes rebudes pels 64 museus –corresponents a 52 municipis de les comarques de Barcelona- que formen l'XML.

Marianna Elmi, Filippo Giordano i Denita Cepiku | PUBLIC

Aquesta recerca és el primer intent d'aplicar la teoria de les xarxes als llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (World Heritage sites, WHS). Té implicacions pràctiques i teòriques, perquè contribueix a entendre els determinants que afecten l'acompliment a la xarxa i avaluen la viabilitat d'utilitzar l'anàlisi comparativa qualitativa (qualitative comparative analysis, QCA) (Ragin, 1987) com a mètode de recerca. Els WHS de la UNESCO són nominats sobre la base de la Convenció de Protecció del Patrimoni Mundial (1972) amb la finalitat de protegir el patrimoni cultural i natural a escala mundial. Fins al dia d'avui, hi ha inscr its 962 llocs de 157 estats membres a la Llista del Patrimoni de la Humanitat (745 culturals, 188 naturals i 29 combinats). Itàlia és el país que en té més, amb 47 llocs, seguida d'Espanya (44) i de la Xina (43).

Ja podeu consultar la memòria de les V Jornadas sobre la inclusión social y la educación en las artes escénicas organitzades per l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM), i que es van celebrar el 20 i 21 de març del 2013 a l’Institut del Teatre de Barcelona, amb l’objectiu d’afavorir l’intercanvi d’experiències (tant internacionals com locals), l’adopció de bones pràctiques i l’aplicació de polítiques i projectes que afavoreixin la inclusió social, la creació artística vinculada a aquest àmbit, la integració de comunitats en risc d’exclusió, l’educació i el desenvolupament de noves audiències per a les arts escèniques.

Por: Miguel Sánchez Calle | Alternativas | 28 de enero de 2013

La semana pasada el Secretario  de Estado de Cultura, José María Lassalle, reflexionaba sobre la situación del sector cultural en el periodo de la actual crisis y diagnosticaba  "un entramado cultural ineficiente, carente de estrategias de inversión, opaco en financiación y sujeto en muchas veces a subvenciones nominativas otorgadas sin control ni transparencia". Con esta reflexión realiza una crítica soterrada a toda la política cultural que se ha realizado anteriormente. Todavía se estan esperando las alternativas y la respuesta por parte del actual Gobierno para cambiar esta situación, que sí ha salido al rescate de otros sectores  que considera más estratégicos para el futuro de  la economía española. Podríamos, al menos, obtener un poco de interés del responsable  de la cartera, que reconoce abiertamente dedicarse a la cultura a partir de las 20:00.

Arts Research Monitor  Volume: 12 Issue: 2   19 June 2013

In this issue: Four Canadian reports examining business donations and sponsorships of not-for-profit organizations in Canada.

Articles

• Canadian Corporate Community Investment Benchmarking Report Executive Summary

  Based on a 2012 survey of 180 community investment professionals working in Canadian businesses, this report examines how businesses support community initiatives. The survey found that the four most common types of community investments are “contributing money to community organizations; providing contributions through sponsorships or marketing activities; providing in-kind resources, services and goods; and supporting employee volunteering programs”.

 JJ Velasco | Think Big

Tradicionalmente se conoce como mecenazgo al patrocinio que se otorga a artistas, literatos o científicos con el fin que puedan desempeñar su trabajo o realizar su obra. Esta fórmula de financiación es casi tan antigua como el propio arte y, a finales del siglo I a.C, en la Antigua Roma Cayo Cilnio Mecenas se encargaría de patrocinar a artistas y poetas y de su apellido surgió, precisamente, esta palabra. El mecenazgo hoy en día sigue existiendo y, en pleno siglo XXI, ha dado pie a nuevas fórmulas de financiación de proyectos e ideas apoyándose en Internet como canal de comunicación y, por supuesto, como canal para recolectar fondos.

Guillermo Miranda |  murosYredes 

La financiación de los museos está en proceso de experimentar transformaciones. Los patrocinadores han rebajado considerablemente sus aportaciones y las administraciones públicas han recortado sus presupuestos para cultura. Esto lleva a #repensar si las instituciones culturales deben buscar nuevas fórmulas para obtener ingresos basadas en el micromecenazgo. El Crowdfunding o financiación colectiva (también mal llamada financiación en masa) ofrece grandes posibilidades, sin bien es verdad que encuentra algunas dificultades en la actual ley de mecenazgo al no estar muy claro su estatus. La financiación colectiva es una opción democrática para producir cultura entendida desde el pensamiento contemporáneo como una alternativa complementaria a las formas tradicionales. ¿Serán capaces de dar ese paso los museos?

El reconegut antropòleg Néstor García Canclini i la professora especialista en antropología juvenil Maritza Urteaga coordinen aquesta investigació sobre les repercussions de les noves formes d’accés, creació i producció cultural dels joves en les polítiques de desenvolupament cultural. Els autors assenyalen que la crisi econòmica i les retallades pressupostàries limiten les oportunitats laborals i l’accés a l’oferta cultural tradicional, i que els joves responen i inventen noves maneres d’agrupació i de comunicació en xarxa, al marge dels circuits comercials i de les politiques governamentals i empresarials establertes. Fan art, llibres i música, difonen i descarreguen continguts musicals més enllà del que permeten els mercats i circuits comercials convencionals.

La lletra de la cançó Libertad sin ira, del grup Jarcha, ha sigut rebatejada amb la nova versió Sin WhatsApp, sin WhatsApp en què es parla de l'ús tan estès d'aquest programa, del joc Apalabrados, del Facebook o del Wi-Fi. És un sketch còmic del programa Oregon TV de la cadena autonòmica Aragón TV.

Culturefighter és un base de dades que mesura i avalua els impactes de iniciatives, projectes i indústries creatives a les ciutats Es tracta d’una iniciativa de Partizanfilm, una companyia audiovisual independent, ubicada a la ciutat eslovaca de Košice.

A partir d’entrevistes en profunditat a responsables dels projectes, activistes, investigadors i responsables polítics que han intervingut en cada cas concret, Culturefigter porporciona amplia informació textual, audio i video sobre els aspectes següents:

The new monitoring on selected economic fundamentals of the culture and creative industries appeared.

“Monitoring of Selected Economic Key Data on Culture and Creative Industries 2011” is the third report commissioned by the German Federal Ministry of Economics and Technology (BMWI), continuing the initiative to establish a monitoring mechanism for reporting on current economic data of the culture and creative industries.

The report was prepared by Michael Soendermann from the Office for Culture Industries Research in Cologne/Berlin. It describes the situation of culture and creative industries in Germany from 2009 to 2011.

Fa pocs dies els ministres europeus de comerç van donar llum verda a la Comissió Europea per tal d'iniciar les negociacions sobre un nou acord de lliure comerç amb els Estats Units d'Amèrica, tractat que se suposa que ha de reportar a Europa més de 100.000 milions d'€ en beneficis, un increment del PIB del 0,5% i la fi del malson de l'atur continental a gran escala. Per tal de fer possible la necessària unanimitat, França va exigir excloure el sector audiovisual de les negociacions. Setmanes enrere, i després d'una considerable mobilització del sector europeu (amb el suport de destacats creadors nord-americans) el Parlament Europeu va aprovar el manteniment de l'anomenada "excepció cultural", vigent en les relacions entre ambdós blocs des de l'any 1993, per una majoria de 381 vots contra 191. Tanmateix, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, visiblement insatisfet pel relatiu xantatge perpetrat pel govern francès, no s'ha estat de qualificar el sector audiovisual europeu de "reaccionari" i alguns ministres del ram com l'espanyol José Ignacio Wert han hagut de passar la maroma en considerar la posició del seu govern com més propícia a la "competència raonable" que a l'excepció cultural.

Article de Joaquim Aloy publicat al número extraordinari que la «Revista de Catalunya» va dedicar a les polítiques culturals. Aloy explica què es pot fer perquè la cultura (el teatre, la música, les biblioteques...) arribi al màxim nombre de ciutadans possible,  explica que s'està fent i què es pot fer per intentar crear nous públics i mantenir els que ja tenim, etc.  Aquest és l'eix central de l'article, on trobarem sobretot molts exemples d'experiències reeixides en la recerca i fidelització de públics, experiències que es poden considerar bones pràctiques. Tanmateix,  insta a les diferents administracions a explorar i treure el màxim rendiment de la transversalitat entre els àmbits de la cultura, l’educació, la joventut, el benestar social, la immigració, la participació ciutadana...; a la cooperació i el treball en xarxa entre les institucions, els equipaments i la iniciativa privada, i a qüestionar, replantejar, innovar, transformar i adaptar les polítiques i els equipaments a la nova realitat.

Nou informe del British Council sobre les pràctiques i tendències globals en les relacions culturals internacionals i el poder tou. L’autor, John Holden, membre de l’equip de reflexió  britànic Demos, remarca la importància de la cooperació, l’intercanvi i l’enteniment mutu per sobre de la competència entre països. Considera que els governs han de ser conscients que la política i la cultura estan cada vegada més connectades i que la comunicació global és cada cop més veloç.

L’informe analitza les motivacions dels governs a l’hora de desenvolupar estratègies de política cultural internacional que poden ser ideològiques, comercials, polítiques o culturals; descriu les últimes tendències i estratègies en diplomàcia cultural i els actors que hi participen

 «If you want the public to engage with the arts, you can’t treat them with disdain», says Alka Sehgal Cuthbert.

It’s been an interesting time for the arts of late. A few weeks ago, Tate Britain opened its renovated galleries to reveal paintings hung in chronological order without information plates. Before that, the revamped Rijksmuseum re-opened and, like Tate Britain, it also had a new take on the hanging criteria for its art. Whatever the merits or otherwise of these particular attempts to re-present art to us, they do at least seem to be driven by an admirable impulse – to allow more space for people to develop their own interpretations of art works. This is certainly a welcome development for anyone interested in art.

Unfortunately, at a recent event called ‘What’s the point of art schools?’, a far less welcome trend was apparent.