Setmanes de debat dens sobre la cultura com a espai de democràcia i resistència. Els articles que destaquem aquesta quinzena comparteixen una preocupació de fons: la fragilitat del vincle entre cultura i vida pública en un context d’austeritat, desigualtats i noves hegemonies simbòliques. Des de la reflexió sobre els festivals i el paper de la creació, fins a la defensa de la llibertat artística o la revisió del model institucional, la lectura que en fem des del món local és clara: la política cultural no pot limitar-se a gestionar recursos, sinó que ha de protegir el dret a “fer cultura” com a pràctica social compartida.
Els drets culturals com a nou paradigma i el municipalisme com a clau de volta
Xavier Fina: “El llibre en paper és un artefacte perfecte i molt difícil de superar”
Maria Cerezuelax, 24 d'octubre de 2025
Xavier Fina, director general de Promoció Cultural i Biblioteques, fa balanç del seu primer any al càrrec, reivindicant una visió de la cultura centrada en la ciutadania i els drets culturals. Destaca la lectura com a eix vertebrador de la política cultural i defensa les biblioteques com a equipaments culturals, no com a centres cívics.
En aquesta segona quinzena d’octubre, el #Som311 recull com la cultura local continua actuant com a espai d’innovació i cohesió. Dels debats sobre governança patrimonial a Premià de Mar fins als projectes de pensament crític de Manresa o la revitalització comunitària de Sant Boi, els municipis mostren que la cultura no és només activitat, sinó estructura i mirada. Els ajuntaments i agents culturals impulsen projectes que connecten ciència, art i ciutadania, i que consoliden la cultura com a motor de transformació quotidiana.
A Catalunya, el foc és molt més que un element festiu: és un llenguatge cultural que encén identitats locals, vincula generacions i projecta la força col·lectiva d’un poble que viu la festa com una forma de participació i pertinença. Els correfocs, les cercaviles i el bestiari de foc formen part d’un patrimoni immaterial que ha crescut en complexitat i reconeixement
Fa quinze anys que, des de Serveis Socials de Mataró, pugem cada dijous a un tren una mica especial. No és un tren que porti pressa ni té horaris marcats. És el tren del teatre, de la creativitat, de les segones oportunitats i de la rialla compartida. En diem Grup de Teatre Magín, i neix d’un taller que va començar el 2011 amb la idea d’obrir un espai d’oci i expressió per a persones que vivien situacions d’aïllament o fragilitat social.
En temps de calendaris saturats, reunions acumulades i correus que no donen treva, reservar una estona per llegir pot semblar un luxe. Però llegir —i fer-ho en equip— és, potser, una de les maneres més radicals de sostenir una política cultural amb sentit. No com a activitat complementària, sinó com a espai de revisió col·lectiva dels marcs des d’on pensem i actuem.
Primera quinzena d’octubre, i el mapa cultural municipal bull d’activitat i reflexió. Els municipis mostren una cultura viva, compromesa amb els drets culturals, la inclusió, la creació comunitària i la preservació del patrimoni, però també amb la innovació, la participació juvenil i l’autogestió artística. Des de Sant Boi fins al Berguedà, la cultura apareix com a espai de transformació col·lectiva i de reapropiació dels territoris. A #Som311 recollim algunes de les experiències més rellevants d’aquest inici de tardor.
Fingir raíces: la identidad barrial en la ciudad contemporánea
Quan la neutralitat dissol la política cultural: el paper dels tècnics municipals
Aquest article parteix del monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals per situar els tècnics municipals al centre de la reflexió. El tècnic pot legitimar aparells simbòlics o fer explícit que tota decisió és política.
El monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals assenyala un risc evident: la cultura pot reduir-se a activitat sense política. Allà on abans hi havia marcs estratègics i voluntat redistributiva, avui dominen calendaris d’actes i relats sobre creativitat i innovació. Com assenyala Jorge Sanguino, a l’editorial, quan la cultura esdevé escenografia, perd el seu sentit crític i comunitari.