Actualitat

La segona quinzena de gener permet llegir la cultura local a partir de tres situacions contrastades. D’una banda, municipis on la dimensió cultural queda desconnectada del relat estratègic de ciutat. De l’altra, equipaments bàsics que evidencien debilitats estructurals que afecten l’accés quotidià. I, alhora, projectes que mostren com la creació, la lectura o la mediació poden actuar com a polítiques efectives d’ampliació de drets culturals. Aquest Som311 proposa recórrer el mapa municipal des d’aquesta tensió entre relat, condicions materials i drets.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.

  
Aquest #compartim recull lectures que posen el focus en les condicions materials del treball cultural, els límits dels models econòmics digitals i el sentit polític de la pràctica cultural en un context de precarietat estructural. Des del desenvolupament de l’Estatuto del Artista fins al debat sobre streaming, agència cultural i abandonament del sector, les peces seleccionades dibuixen un mapa de tensions que també travessen les polítiques culturals locals i interpel·len directament les decisions públiques que es prenen a escala municipal.

La primera quinzena de gener de 2026 arrenca amb una fotografia diversa però coherent del moment cultural municipal: debats incòmodes però necessaris sobre la música en directe; equipaments que reclamen espai, estabilitat o sentit de projecte; museus que consoliden relats i d’altres que en revisen els límits; processos participatius que intenten ajustar els equipaments a la vida real dels barris; i iniciatives que treballen la memòria, la cultura popular i la formació de públics des de l’arrel local. En conjunt, un mapa que mostra fins a quin punt la cultura continua sent un terreny de política pública, tensió i construcció comunitària als municipis.

Quan el consens ja no és suficient i el repte és construir sistema

El debat sobre les arts a l'educació ja no és una qüestió de legitimitat, sinó de política pública. Amb dades, programes i consens sobre la taula, el repte és un altre: si el sistema és capaç de garantir aquest accés com un dret, de manera equitativa i sostinguda, també a escala local.
  

Comencem el 2026 amb una constel·lació de textos que no només exploren com la tecnologia entra a les arts escèniques, sinó com condiciona la manera com decidim, programem i mediïm la cultura. Més enllà del binomi entusiasme/alarma, la pregunta és més exigent: què passa amb la presencialitat, l’atenció i el sentit públic de la cultura quan la innovació esdevé criteri de gestió, de programació i de legitimitat institucional? En un context d’IA, immersivitat, algoritmes i saturació digital, pensar la tecnologia és també pensar la governança cultural.

Una lectura crítica dels "deserts culturals" que qüestiona la idea que més infraestructures signifiquen millors polítiques locals, i que reclama revisar la seva sostenibilitat, el seu sentit i el lloc que ocupen en la garantia real dels drets culturals.
  

Infraestructura cultural sense activació no és política cultural Foto: Rylan Min
  

El començament del 2026 coincideix amb un debat que val la pena reprendre després de llegir l'article de Línia sobre els deserts culturals metropolitans: i si la idea que més equipaments garanteixen millors polítiques culturals locals és, sobretot, un relat que hem adoptat acríticament? La fascinació per cartografiar allò que falta (teatres, auditoris, centres cívics) s'ha convertit en una mena de reflex institucional que acumula dades, però que no sempre ens ajuda a entendre què passa realment als territoris.

La formació no és un afegit a la política cultural local, sinó una condició per a la seva qualitat. En un context d'incertesa i canvi constant, aprendre és l'única manera de mantenir viu el pensament públic i d'evitar que la gestió cultural es converteixi en una simple administració d'activitats.

 Un espai  per aturar-nos, pensar en veu alta i reconstruir el sentit de la cultura
  

Segona quinzena amb molta vida cultural als municipis: nous equipaments en marxa, altres que es repensen o s'aturen, projectes que aposten per la mediació, la creació i la cultura comunitària, i una atenció creixent al patrimoni, material i immaterial,  com a eina de memòria i construcció col·lectiva. En aquest #Som311 hi trobem iniciatives diverses, sovint nascudes des de municipis petits i mitjans, que ens parlen de com la cultura s’organitza, es cuida i es projecta des del territori.

Aquesta setmana, els textos que compartim apunten tots cap a un mateix lloc incòmode: la crisi de sentit de moltes institucions culturals i la dificultat, o resistència, a repensar-les més enllà de l'escala, el prestigi o la inèrcia. Museus que creixen sense projecte clar, equipaments que impacten el territori sense debat previ, mercats artístics afeblits i una cultura travessada per desigualtats estructurals. El que emergeix no és tant una suma de casos, sinó una pregunta de fons: com es governa la cultura quan els marcs que l'han sostinguda deixen de funcionar.
  
  

MNAC: museu monumental, crisi de sentit

El MNAC té un problema

Joan Burdeus, 30 de novembre de 2025

Tot i custodiar una de les col·leccions més rellevants del país, el MNAC arrossega una crisi de sentit que va més enllà de la gestió: el seu relat no interpel·la prou el present ni els públics contemporanis.