Article

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.
 

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

Quan el consens ja no és suficient i el repte és construir sistema

El debat sobre les arts a l'educació ja no és una qüestió de legitimitat, sinó de política pública. Amb dades, programes i consens sobre la taula, el repte és un altre: si el sistema és capaç de garantir aquest accés com un dret, de manera equitativa i sostinguda, també a escala local.
  

Interacció en relleu neix de la constatació que molts dels marcs amb què avui pensem i governen les polítiques culturals no són nous. Provenen de textos, debats i hipòtesis formulades al llarg dels anys en aquesta mateixa plataforma i que continuen operant, sovint de manera implícita, en les nostres eines, criteris i decisions. Rellegir-los avui no és un exercici de memòria ni una operació de recuperació patrimonial. És una manera de posar en tensió els instruments amb què encara pensem la cultura en un context que ha canviat radicalment.

Aquesta sèrie no revisa el passat per validar-lo ni per corregir-lo. El rellegeix com a infraestructura activa del present. Cada peça parteix d’un article del fons d’Interacció per preguntar-se no què deia, sinó què ja no podem dir igual quan aquell marc entra en contacte amb les condicions actuals de governança, de dades, de tecnologies i de polítiques públiques. No per oferir respostes, sinó per obrir problemes allà on sovint només veiem consensos.
  
  

  
  
Una peça breu per pensar com els gestos artístics i els debats globals revelen tensions que també travessen les polítiques culturals municipals.
  

Hi ha governs que no necessiten prohibir llibres per censurar. Sovint n'hi ha prou amb decidir quines paraules són admissibles. Quan l'administració Trump va vetar termes com "canvi climàtic",  "vulnerable", "basat en evidències" o "patrimoni cultural", no retirava només vocabulari: esborrava realitats. Allò que no es pot dir gairebé no es pot pensar; i allò que no es pot pensar difícilment es pot discutir. És una política cultural encoberta, aplicada al diccionari.

Una lectura crítica dels "deserts culturals" que qüestiona la idea que més infraestructures signifiquen millors polítiques locals, i que reclama revisar la seva sostenibilitat, el seu sentit i el lloc que ocupen en la garantia real dels drets culturals.
  

Infraestructura cultural sense activació no és política cultural Foto: Rylan Min
  

El començament del 2026 coincideix amb un debat que val la pena reprendre després de llegir l'article de Línia sobre els deserts culturals metropolitans: i si la idea que més equipaments garanteixen millors polítiques culturals locals és, sobretot, un relat que hem adoptat acríticament? La fascinació per cartografiar allò que falta (teatres, auditoris, centres cívics) s'ha convertit en una mena de reflex institucional que acumula dades, però que no sempre ens ajuda a entendre què passa realment als territoris.

Notes per pensar —i governar— la política cultural local a final de 2025
  
  

Cartografies obertes: allò que encara no es deixa tancar 
  
  

El final del 2025 arriba després d'un any intens, marcat per una abundància de debats, marcs i conceptes que sovint han avançat més ràpid que la nostra capacitat de pensar-los. En aquest context d'acceleració, els articles publicats a Interacció no dibuixen tant un balanç com una necessitat: aturar-se, mirar amb més calma i recuperar criteri. No per tancar discussions, sinó per situar-les. El que hi emergeix no són respostes clares, sinó un conjunt de tensions persistents —entre mesurar i comprendre, entre participar i decidir, entre cuidar i incomodar, entre els relats globals i la realitat municipal— que defineixen bona part de la política cultural actual.

La formació no és un afegit a la política cultural local, sinó una condició per a la seva qualitat. En un context d'incertesa i canvi constant, aprendre és l'única manera de mantenir viu el pensament públic i d'evitar que la gestió cultural es converteixi en una simple administració d'activitats.

 Un espai  per aturar-nos, pensar en veu alta i reconstruir el sentit de la cultura