Programa i document de reunió

Europa redefineix les seves prioritats culturals amb dos documents clau. Aterrem què signifiquen per a les polítiques culturals municipals i quines oportunitats, i tensions, obren per als equips locals.
  
  

La Comissió Europea acaba de presentar el Culture Compass for Europe i una Declaració conjunta que vol situar la cultura al centre del projecte europeu. És un moviment ambiciós, estructural i polític. Però, què implica això per als municipis? Quines oportunitats i quins riscos s’obren? Aquí en fem una lectura situada, pensada per als equips locals que fan política cultural des del territori.  

El cicle sobre cultura i educació ecosocial de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat ha permès fer visible el vincle entre cultura i medi ambient i ha generat un decàleg d’aprenentatges valuosos. Però perquè aquesta inspiració tingui efectes reals, caldrà connectar-la amb els instruments institucionals i els marcs ja existents.
 
 

Quan la cultura interpel·la la negació i fa visible l'evidència
 
 

La conferència Mondiacult 2025, celebrada a Barcelona, reafirma la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible i bé públic mundial. Però, més enllà de la retòrica, el document final deixa obertes moltes incògnites sobre el pas dels compromisos diplomàtics a les transformacions reals.
  
  
Del 29 de setembre a l’1 d’octubre de 2025, Barcelona ha acollit la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible (Mondiacult 2025). Els ministres i ministres de Cultura de més de 150 països han signat un document final ambiciosament titulat Compromiso de los Ministros y Ministras de Cultura.

  
El text definitiu, que s'ha presentat avui, 30 de setembre de 2025, consolida la cultura com a dret fonamental i inspira les polítiques públiques locals i globals.
  
  

La Declaració de Barcelona pels drets culturals, presentada avui, 30 de setembre de 2025, culmina un procés de debat i construcció compartida iniciat arran de la trobada internacional Culturopolis, impulsada per la Diputació de Barcelona i desenvolupada pel Grup Cultiu a través del codi font. Després de mesos de treball i contrast, el resultat és un text definitiu que vol situar els drets culturals al centre de les polítiques públiques i que es presenta com un marc de referència per a institucions, comunitats i agents culturals.

  
Imaginar no basta: el futur cultural exigeix conflicte, renúncies i una política que reparteixi poder, no només relats.
  

La cultura, sovint esborrada o reduïda a relat, només manté la seva força quan desafia i disputa poder.
  
  

  
Governança participativa, cultura de pau i el paper insubstituïble dels governs locals.
  

La cultura pot —i ha de— promoure la convivència, el respecte mutu i la resolució no violenta dels conflictes. I això no només a través dels missatges o la programació cultural, sinó des d’un plantejament de fons sobre quina mena de societat volem construir. Per això, tot i que la Declaració de Montevideo del 5è Fòrum Mundial de Ciutats i Territoris de Pau no és un document específic de política cultural, ens interpel·la de ple.

 
Amb la publicació de "Eduard Miralles. La cultura com a passió", es posa en valor la contribució d’Eduard Miralles a la configuració de les polítiques culturals a Catalunya.
 

El Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC) ha col·laborat en la publicació «Eduard Miralles. La cultura com a passió»

El text és el resultat d'un procés participatiu que va néixer amb l'objectiu de fomentar la cultura a la regió metropolitana de Barcelona i que ha comptat amb les aportacions de diverses ciutats d'aquest territori

Dotze són les ciutats de la regió metropolitana de Barcelona representades en aquest procés de participació ciutadana en el marc de la Capital Europea de la Democràcia que tenia per objectiu explorar i experimentar nous espais de governança i processos democràtics en el desenvolupament de polítiques culturals.
 

Que la gent jove no té interès en la cultura. Que no va al teatre, no visita exposicions, no sap res de dansa, i només coneix els grans festivals de música. Que els i les joves no fan gaire res més que no sigui mirar una pantalla. Que no participen de la vida cultural i menys encara activen propostes pròpies.