participació

Com ens associem per fer cultura? Un cop d’ull a les darreres enquestes sobre participació cultural (i algunes consideracions)

 
Un dels trets definitoris de la comunitat cultural catalana és el paper que ha jugat l’associacionisme com a via de participació de la ciutadania en l’àmbit de les arts i la cultura. El fet de no disposar d’un estat que acompanyi, articuli i impulsi la vida cultural en tots els seus àmbits i d’haver patit la hostilitat dels poders polítics en períodes recents de la història ha provocat que a Catalunya, i al conjunt dels territoris de parla catalana, la vitalitat cultural s’expressi, en bona part, mitjançant l’autoorganització i la iniciativa col·lectiva.

Amb motiu del curs online ‘Els drets culturals: un debat obert’, que ha tingut lloc els dies 18 i 20 de març, hem parlat amb Gemma Carbó, que n’ha estat la docent, sobre els drets relacionats amb la cultura, el seu abast, els problemes que se’n deriven i els reptes que tenen els municipis pel que fa a la seva aplicació. Aquest és el resultat de la conversa que hi hem mantingut.
 

Amb motiu del curs ‘L’organització d’activitats literàries des dels municipis’, celebrat de manera presencial el passat 12 de febrer, amb la participació també de Clara Saperas, hem conversat amb Míriam Cano sobre la importància de la literatura, dels recitals, dels clubs literaris, de les biblioteques i de les iniciatives al voltant de la lectura.

La vinculació a Catalunya entre l’espai públic i el procés de democratització cultural iniciat al segle XIX des de la base associativa
 

El 1853, en l’auge de la Barcelona industrial, el músic i activista Josep Anselm Clavé, impulsor de l’associacionisme cultural entre les classes populars, va tenir una idea innovadora per a l’època: organitzar espectacles musicals per a tota mena de públic com alternativa a l’oferta cultural més aviat elitista que tenia lloc en determinats equipaments de la ciutat

 (Más abajo en castellano)

Les festes del barri (V). Hem de parlar d’un canvi
 

Una cançó del músic uruguaià Fernando Cabrera diu: “No hay tiempo, no hay hora, no hay reloj. No hay antes, ni luego, ni tal vez”. I, d’alguna manera, així haurien de ser les festes del barri. Tot i que tractem de sostenir amb dubtosa objectivitat la idea que “les festes d’abans eren millors”, no hi aconseguirem retrocedir. Encara que defensem, amb un cert titubeig i convenciment, que “les festes de l’any vinent seran diferents”, això no succeirà.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (IV). Si és massificat, no es gaudeix
 

Sens dubte, el turisme és una gran “indústria sense xemeneia” per a les ciutats a tot el món. Barcelona no n’és l’excepció. De fet, experts afirmen que la ciutat ha viscut des de fa anys el procés anomenat turistificació, que succeeix quan un lloc canvia quan es converteix en objecte de consum turístic. Les Rambles de Barcelona són un exemple clar que podria ajudar a comprendre aquest fenomen: saturació d’hotels, botigues de souvenirs, bars de “paella i sangria”, etc. Ciutats com Venècia, Londres, Roma i París podrien ser casos similars de turistificació en el context europeu.

(Más abajo en castellano)

Les festes del barri (III). L’avantsala també vol participar
 

Fa anys, era una tradició assistir a les festes de Gràcia a la tarda-nit. El lloc estava ple de vida, amb una decoració que brillava intensament, creant una atmosfera vibrant i acollidora. La barra de cada carrer concursant prometia una única varietat de cervesa, ben freda i preparada per ser servida i gaudida. Les seves superfícies intentaven relluir sota la tènue llum més d’una història d’estiu. L’escenari, el punt focal de la nit, estava llest i esperant l’inici de l’emocionant proposta musical que cada nit cobrava vida amb l’alegra bullícia de la festa de barri.