Apunts

Quan parlar de drets culturals no és suficient



Lectura crítica del Pla estatal des del món municipal
  

Quan l’Estat parla de drets culturals, el món local hauria d’escoltar-hi amb atenció —i també amb un cert escepticisme. El Plan de Derechos Culturales del Ministeri de Cultura es presenta com una proposta de fons: una eina compartida, transformadora i ambiciosa, que aspira a canviar el marc de les polítiques públiques. Però, llegit des del territori —des de l’escala que fa possibles aquests drets en la vida quotidiana—, cal preguntar-se: construeix realment una aliança entre governs, o només la insinua? 
  

L’escletxa de gènere cultural, en dades


Eurostat publica per primer cop un article específic sobre desigualtats de gènere al sector cultural. Les dades revelen avenços importants en paritat d’ocupació, però també posen en evidència desequilibris persistents en salaris, condicions laborals i accés a càrrecs directius.
  


  

Nova convocatòria per portar les arts i la cultura a l’aula



 Convocatòria de subvencions per impulsar projectes culturals i artístics als centres educatius de Catalunya
  

El Departament de Cultura obre una nova línia de subvencions per impulsar projectes culturals i artístics de nova creació i caràcter innovador als centres educatius de Catalunya. La convocatòria (CLT542), gestionada per l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, s’emmarca dins del  Plan de Derechos Culturales del Ministeri de Cultura i del Pla d’Acció 2025–2028 del Departament.

Un marc estatal per als drets culturals


 
El Ministeri de Cultura presenta el primer Pla de Drets Culturals a escala estatal, amb accions fins al 2028
  
  

El passat 8 de juliol, el Ministeri de Cultura del govern espanyol va presentar el primer Pla de Drets Culturals, un document estratègic que busca orientar les polítiques públiques cap al reconeixement i la garantia efectiva dels drets culturals de la ciutadania. El pla, que estarà vigent fins al 2028, articula una visió integral de la cultura com a dret fonamental i pretén actuar com a full de ruta per a totes les administracions públiques i agents implicats.

Quan el gest cultural no cola

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?


  
  

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

Neix l’Àgora Cívica, un fòrum de debat i reflexió sobre polítiques culturals en el marc de Mondiacult 2025


L’Àgora Cívica és una iniciativa impulsada conjuntament per l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura

La cita reunirà figures internacionals clau en la defensa dels drets culturals com la relatora de l’ONU Alexandra Xanthaki o l’impulsor de la Declaració de Friburg, Patrice Meyer-Bisch
  
  

En el marc de la conferència intergovernamental Mondiacult 2025, que tindrà lloc a Barcelona, neix l’Àgora Cívica, un espai obert a la ciutadania i als agents culturals que vol promoure un debat internacional sobre les polítiques culturals però des de la perspectiva de la societat civil, les ciutats i els professionals del sector.

Àgora Cívica es configura com un fòrum plural, inclusiu i compromès amb la cultura com a bé comú i dret universal, on la ciutadania i els actors culturals tenen un paper central.

Estètica del dolor i neutralitat ideològica: una mirada des de la cultura local

       
  

Vivim envoltats d’imatges de dolor. Les veiem a les pantalles, a les sales de cinema i als espais culturals, embolcallades sovint d’una bellesa formal que commou però no incomoda. Què passa quan el patiment es converteix en experiència estètica? I què passa quan aquesta estètica arriba, legitimada, als espais de cultura pública local? 
  

Aquest article parteix d’una lectura atenta de tres textos recents que m’han convidat a pensar com determinades representacions de la violència i el patiment s’han despolititzat i convertit en matèria estètica. Em refereixo a la crítica de Pablo Caldera sobre Sirāt, de Guillermo Martínez Valdunquillo sobre les derrotes culturals del cinema de festivals, i de Bernat Salvà sobre el tractament fílmic de la tauromàquia a Tardes de soledad.

Cultura conscient per a un món en crisi


  

Podem parlar de drets culturals sense repensar el nostre model de vida?

  

En un món que normalitza la inconsciència com a mode de vida, posar consciència és un acte radical. Però, què vol dir exactament “posar consciència” quan parlem de cultura? Vol dir fer-se preguntes que sovint incomoden. Vol dir assumir que la cultura també forma part del problema —per les seves lògiques extractives, elitistes o inèrcies burocràtiques— i que, per tant, ha de formar part de la solució. I vol dir, sobretot, revisar el nostre lloc dins d’aquest sistema que posa en crisi el planeta i la vida col·lectiva.

Cultura a la fresca: oportunitat o rutina? Una mirada crítica a les polítiques d’estiu


  

Cultura a la fresca? Una oportunitat, una rutina o un miratge. Quan la cultura surt al carrer i sembla de tothom, cal preguntar-se qui la pensa, qui la fa possible i a qui serveix realment.
  

La cultura a la fresca és una de les formes més populars i celebrades de la programació municipal. A l’estiu, l’espai públic es converteix en escenari: hi ha cinefòrums a les places, concerts als jardins, dansa als patis d’escola. Aquesta presència cultural al carrer s’ha consolidat com una part essencial de l’agenda de molts municipis. I té tot el sentit: hi ha horaris més flexibles, ganes de sortir, un clima que acompanya i espais que, en molts llocs, recobren vida. Un espai buit pot semblar inert, però també pot ser un espai a punt. I això ens obliga a preguntar: qui decideix què hi passa, i amb quin sentit?

El #compartim i el #som311 es prenen un respir d’estiu


  
Amb l’arribada del juliol, el #compartim i el #som311 tanquen la carpeta i baixen la persiana fins al setembre. No és que marxem gaire lluny (ens coneixem...), però ens agafem unes setmanes per fer allò tan important com poc mesurable: descansar, desconnectar, llegir amb calma —i si pot ser, a l’ombra.

Aquest estiu no hi haurà reculls setmanals ni quinzenals, però si durant les properes setmanes passa alguna cosa culturalment remarcable (una idea genial en una terrassa, una revolució a la fresca, o un informe que es publiqui entre gelats i canícules), la tindrem ben localitzada.