Interacció

Fa pocs dies els ministres europeus de comerç van donar llum verda a la Comissió Europea per tal d'iniciar les negociacions sobre un nou acord de lliure comerç amb els Estats Units d'Amèrica, tractat que se suposa que ha de reportar a Europa més de 100.000 milions d'€ en beneficis, un increment del PIB del 0,5% i la fi del malson de l'atur continental a gran escala. Per tal de fer possible la necessària unanimitat, França va exigir excloure el sector audiovisual de les negociacions. Setmanes enrere, i després d'una considerable mobilització del sector europeu (amb el suport de destacats creadors nord-americans) el Parlament Europeu va aprovar el manteniment de l'anomenada "excepció cultural", vigent en les relacions entre ambdós blocs des de l'any 1993, per una majoria de 381 vots contra 191. Tanmateix, el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, visiblement insatisfet pel relatiu xantatge perpetrat pel govern francès, no s'ha estat de qualificar el sector audiovisual europeu de "reaccionari" i alguns ministres del ram com l'espanyol José Ignacio Wert han hagut de passar la maroma en considerar la posició del seu govern com més propícia a la "competència raonable" que a l'excepció cultural.

La qüestió de l'excepció cultural no és certament, cap novetat en el paisatge cultural europeu. Potser algú encara recordi les exuberants controvèrsies periodístiques entre Jack Lang, rotundament a favor, i Mario Vargas Llosa, radicalment en contra, durant la dècada dels noranta. Des que UNESCO va aprovar la Declaració de la Diversitat Cultural primer (any 2001) i la Convenció de la Diversitat Cultural després (2005) -convenció, per cert, posteriorment ratificada per la Unió Europea i la pràctica totalitat dels seus estats membres- la cultura ja no pot ser considerada com una mercaderia més i els poders públics compten amb un utillatge mínim a l'hora de defensar el seu valor social més enllà del mercat. L'excepció cultural, doncs, no és cap novetat, i tanmateix resta immersa en un context radicalment diferent a l'existent vint o vint-i-cinc anys enrere. Un context diferent des del punt de vista tecnològic: per tal de referir-se a l'audiovisual avui dia ja no n'hi ha prou amb parlar del cinema o la televisió, sinó que cal fer front a noves plataformes via streaming com Amazon, Google, Facebook... Vegeu en aquest sentit el recent informe Lescure preparat a instàncies del ministeri de cultura francès en el marc de la "Mission culture-acte II", amb més de 700 pàgines i 80 propostes pertinents al respecte. Un context diferent també pel que fa a la centralitat creixent de les anomenades "indústries culturals i creatives" en les noves polítiques públiques per a la cultura de la Unió Europea i els seus estats membres. Vegeu en aquest sentit la fonamentació teòrica del nou programa "Europa Creativa" previst per al període 2014-2020.

Enmig d'un consens polític forçat, una tecnologia gairebé mutant, un marc legal qüestionat i qüestionable en matèria de propietat, transmissió i dret de còpia, un estat d'opinió sovint massa autocomplaent i acrític amb les relacions entre indústria i creació, una societat civil culturalment inexistent més enllà dels gremis professionals tradicionals... Aconseguirà l'excepció cultural obrir-se pas a Europa?                                                                             

Font: Cyberkaris nº 126 - Juliol 2013

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris