Revista

  
L'estudi de Sergio Ramos Cebrián sobre l'Ateneu de les Arts de Viladecans obre un debat poc habitual: com canvia la política cultural local quan no només fa pràctica, sinó que esdevé objecte d’estudi i de pensament acadèmic?
  
  

És poc freqüent que un investigador especialitzat dediqui una recerca extensa a un equipament municipal. Les universitats solen mirar cap a grans institucions, programes estatals i autonòmics o polítiques internacionals; el món local, en canvi, queda relegat a la categoria de cas anecdòtic o "pràctica inspiradora". 

El diàleg del 27 de setembre de 2025 entre Patrice Meyer-Bisch i Laurence Cuny a l’Àgora cívica ens ofereix l’oportunitat de tornar a mirar la Declaració de Friburg i d’actualitzar-ne la vigència. Després de més de quinze anys, el debat ja no se centra només en els drets culturals com a categoria autònoma, sinó en la dimensió cultural que travessa tots els drets humans. Aquesta és la clau de la nova etapa que es desplega i que convida també el món local a pensar-s’hi dins.
  
  

Un sol parlant enmig de l’amfiteatre: imatge del dret a expressar-se i a ser escoltat en l’espai comú 

En el seu article Rethinking the foundations: Global cultural policy at the crossroads (2025), Justin O’Connor analitza per què la cultura ha quedat al marge de les grans agendes de desenvolupament i proposa una nova manera d’entendre-la: no com a sector econòmic ni com a definició antropològica difusa, sinó com a sistema simbòlic d’«arts i cultura» i com a bé públic essencial. Aquest text presenta la seva argumentació i ens convida a reflexionar sobre què pot aportar a la mirada municipal, en el marc de la seva participació a l’Àgora Cívica del 26 de setembre de 2025, on conversarà amb Pau Rausell a Reimaginar la cultura: de la producció al valor social.
  
  

La cultura com a bé públic: entre l’escala global i la concreció local.
  

Aprenentatges útils per repensar la cultura local. Una lectura que desfà certeses i afina la mirada.
  

Un article recent de Mariano Zamorano i Nicolás Barbieri sobre les polítiques culturals de Barcelona (2019–2023) ens ha fet pensar. No tant per allò que diu de la ciutat, sinó per les preguntes que pot obrir a qualsevol municipi que vulgui abordar les desigualtats des d’una política cultural pública.

Fa gairebé trenta anys, la cultura demanava ser reconeguda com a sector econòmic. Avui, encara ens preguntem si aquell reconeixement ha arribat i, sobretot, si era el que realment necessitàvem.

Fer una lectura comparativa entre el dossier "Economia de la Cultura" publicat el 1997 i el monogràfic del 2025 de la Revista Econòmica de Catalunya és molt més que un exercici de memòria. Ens permet veure com han evolucionat les preguntes, els enfocaments i les prioritats del pensament econòmic aplicat a la cultura, i entendre millor per què algunes dificultats estructurals encara persisteixen.

La cultura com a dret i eina de canvi social pren forma en Poliédrica Magazín, la primera revista de l’Estat dedicada exclusivament a l’art, la cultura i la participació.

Aquesta publicació, amb una periodicitat semestral i disponible en format digital i en paper, neix amb la voluntat d’informar, divulgar i reflexionar sobre projectes, iniciatives, tendències i debats, que aborden i posen en pràctica el dret a la cultura a través de la participació de la ciutadania en processos artístics i culturals.

Un estudi recent analitza per què la proposta de seu del Museu Hermitage a Barcelona va naufragar, i què en poden aprendre les ciutats que aposten per la regeneració urbana amb col·laboració publicoprivada.
 
   

 
L’Avantprojecte de llei de drets culturals obre la porta a replantejar com entenem les polítiques culturals a Catalunya.
 
   

Des de fa dècades, l’autogovern cultural català s’ha construït sobre la base de competències, infraestructures i suports al sector. Però... i si el debat real no fos només qui gestiona la cultura, sinó com es garanteix que tothom hi pugui participar en condicions d’equitat? L’article de Nicolás Barbieri ens convida a mirar les polítiques culturals amb unes altres ulleres: les dels drets culturals. Una mirada que no només qüestiona les lògiques predominants, sinó que planteja si estem preparats per fer un gir de fons.

 
La cultura és una aliada clau per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), però no qualsevol tipus d’inversió cultural hi contribueix. Aquest estudi revela que destinar recursos a esdeveniments efímers té poc impacte, mentre que l’educació és el veritable motor del canvi.