Apunts

Aquest estudi va ser elaborat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), amb la direcció de Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB; Xavier Fina, professor i director d’ICC consultors culturals; i l’equip d’investigadors Nicolás Barbieri,  Eva Merino i Adriana Partal  a partir d’un encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

En l’estudi s’identifiquen elements que permeten avançar en una adequada valoració dels nivells de retorn social de les polítiques culturals: el valor públic que afegeixen, les seves repercussions en diferents esferes de la realitat social i la manera més adient per mesurar aquests resultats. Per això s’analitza de quina manera les polítiques culturals tenen un impacte significatiu en la realitat social, més enllà de la reconeguda capacitat i legitimitat per contribuir a la professionalització i consolidació dels sectors de les arts i la cultura, així com la seva aportació al desenvolupament econòmic productiu.

Sacha Kagan, investigador associat de la Leuphana University i cofundador de Cultura21, Network for Cultures of Sustainability, presenta en 'Art and sustainability: connecting patterns for a culture of complexity' els resultats de les seves recerques sobre la dimensió cultural de la sostenibilitat. La tesi que defensa l’autor és que aquesta dimensió no només implica la inclusió de la cultura en el desenvolupament local sostenible de les comunitats, sinó que també suposa la transmissió d’un conjunt de normes, valors i convencions per facilitar la transició cap a un món més sostenible.

Kosmopolis. Festa de la Literatura Amplificada acull enguany la tercera edició de la trobada dedicada al món dels llibres i l’edició. Originalment el Bookcamp Kosmopolis va sorgir com una trobada col·laborativa per reflexionar sobre els canvis que tenen lloc a la literatura (el futur dels llibres, els canvis de formats i suports,  els nous lectors i escriptors, la digitalització de continguts…).

 La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...