Interacció

 La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...

A banda d’aquests referents, dels quals ens interessa observar com resolen la construcció i execució de polítiques culturals nacionals en marcs estatals, sovint poc amatents amb la diversitat interna, ens interessa també situar el focus en estats de dimensions equiparables a les de Catalunya. Països petits o mitjans com Dinamarca, Finlàndia i Àustria que són referents pel seu nivell de desenvolupament econòmic i social, i per de solidesa de polítiques públiques i acció de govern. Sense pretendre fer una tasca exhaustiva us convido a compartir la mirada sobre aquests petits grans països en aquesta primera entrada.

Pots continuar la lectura al bloc original: ESPURNES

Twitter: @mogaitnas