blog de martinezisn

Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB. I és que just l’endemà de la presentació de Berta Sureda, el mitjà “comtal” per excel·lència ens va regalar tot una “segona” del seu director ridiculitzant una vegada més les posicions de BCN en Comú. Ves per on, tan parlar a Intearcció de la instrumentalització de les polítiques culturals i se’ns despengen a La Vanguàrdia amb una instrumentalització amb tota regla d’Interacció. I és que per rajar de la Colau, tant se val una de manters o de solsticis com una de debats sobre cultura...

TIC_C

Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.  Val a dir que es va tractar d’un intent maldestre, que no va anar acompanyat del corresponent hastag i per més inri, es va camuflar publicat en una revista en paper sense la corresponent versió en línia[1]. 

En l’article en qüestió es refermaven una sèrie d’arguments que ja s’havien formulat tímidament ja al 2004: les TIC tindran un impacte brutal en la cultura; un impacte que pot deixar desubicat el sector cultural públic, i molt especialment, el local;  les polítiques culturals locals són per natura territorialitzades i per contra la cultura digital transita per un ecosistema virtual, per tant s’havia de propiciar una transició cap a unes polítiques culturals locals que contemplessin sense complexos aquesta nova dimensió.

Fa uns mesos un articulista de l’ARA ironitzava sobre una nova síndrome consistent en lloar tot allò que ve de Finlàndia. Aquesta síndrome té el seu origen en els grans resultats que el sistema educatiu finès obté de forma reiterada en els informes PISA (o “TREPITJA” que deia la consellera d'educació de les Illes tan ben documentada). Fa uns mesos vam comentar un d’aquests episodis de finladitis protagonitzat per l’heroi televisiu de l’esquerra alternativa espanyola.
Ara just fa uns dies s’ha produït un nou episodi, en aquest pas ha estat el diari El País a compte de la Fira del Llibre de Frankfurt on Finlàndia ha estat país convidat. En l’article “El país que ama los libros” es dibuixa un ecosistema de l’abundància on lllibres, lectors, biblioteques i escriptors conviuen en perfecta harmonia. és ben cert que els indicadors de Finlàndia els contemplem també com una realitat remota d’aquí estant, però si l’articulista de El País s’hagués entretingut en gratar una mica més en les dades, hauria descobert un paisatge menys idíl·lic.

Juan Arturo Rubio Arostegui, Joaquim Rius Ulldemolins, Santi Martinez Illa | Fundación Alternativas

Estudi promogut per la Fundación Alternativas i la SGAE dirigit pels professors Arturo Rubio i Joaquim Rius. L'impacte de la crisis de deixat sentir de forma implacable sobre l'ecosistema cultural a l'estat, que ha passat de liderar el creixement de la inversió pública a nivell europeu a principis de 2000 a patir una reculada sense paragó a nivell continental. El treball planteja seriosos dubtes sobre la possibiltat que el mecenatge pugui compensar aquesta reculada, atesa l'evolució d'aquesta via en altres estats europeus amb un tradició més consolidada de filantropia individual i corporativa. En tot cas, els autors plantegen una transformació global de les polítiques culturals en la via de "racionalizar y dar prioridad en el gasto público hacia las actividades de mayor valor público e impacto social; redefinir los bienes públicos culturales y artísticos y los criterios de su apoyo público; fomentar los mecanismos de participación y gestión de ciudadanos y creadores en el ámbito cultural, impulsando iniciativas de abajo-arriba (bottom up), apoyando la emprendiduría social y promoviendo estructuras participativas con la ciudadanía; reformular la regulación fiscal y de mercado –IVA, mecenazgo, derechos de autor, transición hacia lo digital y control de los procesos oligopolizadores".

S’acaben de publicar els resultats de l’EPA a nivell sectorial amb l’agradable sorpresa que el sector format per les activitats culturals, esportives i recreatives ha liderat la creació d’ocupació en el 4rt trimestre de 2013, amb més de 16.500 ocupats, i també se situa en el podi de creixement interanual.

Des  de l'any 2001 s'ha estat utilitzant a Catalunya un classificació que estableix les activitats d'alt valor afegit com "aquelles que incorporen un elevat grau de tecnologia (en el cas de la indústria) i/o una major intensitat de coneixement en el cas dels serveis".

Remarques sobre alguns àmbits i sectors

Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ- en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un “holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...

Organització dels sistemes culturals públics

En un estudi sobre el Canadà, Mònica Gattinger i Diane Saint Pierre  parlen d’una tendència cap a la hibridació de models en l’evolució dels sistemes culturals públics de forma que els de matriu anglosaxona adopten formes de matriu continental i al seu torn, aquests incorporen dispositius i lògiques de matriu britànica. Seguint aquesta lògica, el Quebec va crear el seu consell de les arts el 1992, mentre que Ontario es dotava d’una estructura ministerial. Aquesta tendència a la formació de models mixtes es pot fer extensiva a la majoria dels casos analitzats amb diferents pesos i intensitats. Tanmateix, això no ha comportat precisament la simplificació dels sistemes culturals, i ha fet més complexa si s’escau, la seva governança i fiscalització.

La publicació de les dades de l'Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2013 ens va colpejar amb unes dades d'atur desbocat, i assolint unes dimensions de plaga bíblica. Just ara acaba de sortir la nota sectorial d'aquestes dades funestes, amb indicacions d’allò més preocupants pel que fa a la cultura i l'educació.