Apunts

Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Els bolos de música i arts escèniques a Catalunya han crescut el 2014 fins a un 39%, un canvi de tendència pronunciat respecte la davallada dels darrers anys. Segons l'informe, el nou Sistema Públic d'Equipaments Escènics i Musicals (SPEEM) ha contribuït a aquesta millora, doncs 168 municipis s'han beneficiat d'algun dels mecanismes de suport establert en aquest nou model, dotat enguany amb 3 milions d'euros i que l'any que ve creixerà fins als 3,2 milions. La categorització del tipus d'equipaments, així com la distinció entre ajudes puntuals i convenis són algunes de les novetats del sistema, que vol garantir la presència equilibrada de l'activitat escènica i musical professional al territori.

Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

Penso que no ha de pre-existir un format de gestió públic-comuna. Apostaria, doncs, per no dedicar molta energia a pensar, dir, redir i prescriure un model, ja que corre el més que probable risc de no ser transferible o vàlid per a les realitats diverses un cop dissenyat.

Museu de la Pesca

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Aquesta iniciativa, liderada per l’Ajuntament palamosí, responia a tres estímuls: per un costat, la constatació que els canvis viscuts en les darreres dècades han comportat la pèrdua de molts llocs de treball, han amenaçat el manteniment de la memòria d’una cultura mil·lenària i planteja la necessitat de reflexionar sobre la sobreexplotació dels recursos. Aquesta reflexió sobre els escenaris de futur i protegir els testimonis materials i immaterials del món pesquer es revelava ja com una necessitat de primer ordre.