blog de noguerajll

Per què escriure de l’Assumpta? Ben coneguda com la Bailac. Perquè crec que és de justicia donar les gràcies a una persona que ha dedicat la seva vida professional al món de la cultura, i ho ha fet d’una determinada manera, amb grans i petits resultats. Toca ara perquè se’ns ha jubilat. No és gran però tot arriba.

  
Aquest article forma part del debat panoràmic sobre l'evolució de les polítiques culturals locals des de la recuperació democràtica. El títol és revelador: la metàfora de la "crisi dels quaranta" suggereix un sistema que arriba a la maduresa i necessita revisar els seus fonaments.

El text planteja una pregunta que encara ressona avui: les polítiques culturals locals es troben davant una crisi conjuntural o davant l'esgotament d'un cicle històric? Més que un balanç quantitatiu, és una reflexió sobre els límits i les possibilitats d'un model construït durant les dècades posteriors a la transició. (n. de l'e., 2026) 
  
  

  
Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?