Interacció

El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora. La nova llei de bases de régim local (o llei Montoro) n´és una clara expressió, ja que, detalls al marge, situa la prioritat establerrta en la modificació constitucional de l’article 135 de la Constitució com a peça central des de la que controlar limitar l’autonomia local.

Però, al mateix temps, aquesta mateixa situació de crisi i de canvi d’època fa pensar que ha de canviar el paper dels governs locals i que hi ha una oportunitat per reconstruir i recuperar des de baix les institucions polítiques més properes i presents en el dia a dia dels ciutadans, afavorint així que es pugui recomposar i millorar la cohesió social avui amenaçada.

Caldria anar més enllà dels que només volen resistir i defensar el que s’ha aconseguit o aquells altres que prefereixen adaptar-se a alló que els de més amunt (políticament o econòmicament) decideixen. Avui, el benestar està deixant de ser una reivindicació global per convertir-se en una demanda personal i comunitària, articulada al voltant de la vida quotidiana i en els espais de proximitat. Els municipis són doncs, espais decisius en el benestar individual i col·lectiu.  Avui, els municipis catalans són més forts que no ho eren fa 25 anys. Forts en responsabilitats, en capacitats de diagnosi sobre el seu futur com a municipis, en la convicció de tot allò que es juguen com a territori i com a comunitat depenent de si tenen o no un ajuntament que funcioni i que impulsi un cert projecte de vila o ciutat. Però tot això no ha estat acompanyat dels recursos i els mitjans suficients per a afrontar-ho. Cal, per tant, una nova descentralització cap als municipis dels recursos i les competències, una nova organització territorial que ajudi a assolir nivells d’escala suficient sense posar en perill els municipis existents.

Cal cercar també noves formes de implicació ciutadana, de cultura cívica, que permetin generar espais de co-producció de polítiques públiques locals. El govern de les ciutats i les comunitats locals no es pot plantejar només com un problema dels ajuntaments. Ha de ser vist com un problema col·lectiu, en què les regles de la jerarquia ja no serveixen com abans, i on cal establir mecanismes de coresponsabilitat amb els actors socials presents a la comunitat. Només d’aquesta manera es podrà assumir col·lectivament la complexitat dels reptes futurs.

****