L’associacionisme cultural reflexiona sobre el temps que s’obre i posa en relleu els aprenentatges adquirits en el seu any més difícil.
“No es recuperarà tot en un dia, però ens en sortirem”. Les paraules de la Rosa Maria Provencio, presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català (ENS), resumeixen el sentir majoritari del món de les entitats culturals, que esperen passar pàgina d’aquest malson que ha estat el 2020.
Nefast, catastròfic o desastrós són alguns dels qualificatius que mereix l’any que acabem de deixar enrere en boca de les veus del teixit associatiu cultural català. Durament colpejat per una pandèmia que ha arrasat amb tot al seu pas, el sector de la cultura afronta amb resignació el daltabaix de proporcions devastadores que ha portat la Covid.
On ha d’anar la despesa pública en cultura?
Els recursos tenen la mania de ser escassos. I si parlem de cultura en un país que -governi qui governi- està molt per sota de la mitjana europea en despesa pública, l’escassetat esdevé endèmica (vegeu Anna Villaroya, “La despesa pública en cultura: una aproximació internacional” (2017)). Però no hem vingut aquí a plorar. L’actitud d’aquells que davant de les mancances institucionals s’instal·len en una eterna vall de llàgrimes em fa més aviat mandra.