blog de lonqj

  
Crear és una manera de sobreviure als embats de la realitat, i cada època i espai genera els seus propis creadors. Això ho sap bé Michel Bernard, un escriptor francés que s’ha especialitzat en novel·lar episodis i personatges de la història política i cultural de França. Entre els seus llibres n’hi ha tres que, d’alguna manera, podrien ser considerats com una triologia sobre la creació artística al tombant del segle XX, en un moment on la cultura francesa exercia una influència notable sobre el conjunt d’Europa pel que fa a la renovació estètica. Tres novel·les que fugen dels elements comuns de les biografies convencionals i es submergeixen en el fet creatiu com a motor de la història, tot partint d’episodis, obres i experiències concretes.

Com ens associem per fer cultura? Un cop d’ull a les darreres enquestes sobre participació cultural (i algunes consideracions)

 
Un dels trets definitoris de la comunitat cultural catalana és el paper que ha jugat l’associacionisme com a via de participació de la ciutadania en l’àmbit de les arts i la cultura. El fet de no disposar d’un estat que acompanyi, articuli i impulsi la vida cultural en tots els seus àmbits i d’haver patit la hostilitat dels poders polítics en períodes recents de la història ha provocat que a Catalunya, i al conjunt dels territoris de parla catalana, la vitalitat cultural s’expressi, en bona part, mitjançant l’autoorganització i la iniciativa col·lectiva.

La vinculació a Catalunya entre l’espai públic i el procés de democratització cultural iniciat al segle XIX des de la base associativa
 

El 1853, en l’auge de la Barcelona industrial, el músic i activista Josep Anselm Clavé, impulsor de l’associacionisme cultural entre les classes populars, va tenir una idea innovadora per a l’època: organitzar espectacles musicals per a tota mena de públic com alternativa a l’oferta cultural més aviat elitista que tenia lloc en determinats equipaments de la ciutat