Àustria

Remarques sobre alguns àmbits i sectors

Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ- en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un “holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...

Us heu preguntat mai: que en sé jo de la cultura danesa? O encara més,  i de la política cultural de Dinamarca? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria, i amb Flandes? Feu ara l'exercici al revés: que en saben de la cultura catalana? 

 La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...