Finlàndia

Euro Cities

La xarxa de grans ciutats europees Euro Cities, va debatre a Oulu sobre les possibilitats de relació que oferia la cultura infantil i l’educació cultural en l’àmbit local. La proposta del Culture forum d’Euro Cities, es centra sobretot en el cas de Finlàndia com a exemple d’escola vinculada al teixit cultural local. I posa d’exemple els casos de dues grans ciutats fineses, el de Helsinki i la seva veïna metropolitana, Espoo. En desgranem les conclusions. 

La Gerència de Serveis de Biblioteques, en la línia del Pla d’actuació de mandat 2016-2019, treballa per ampliar i millorar el servei bibliotecari arreu del territori prestant una atenció especial als municipis petits i en connectar la tecnologia amb les persones. Un exemple molt recent d’aquesta voluntat és la inauguració del desè bibliobús de la Xarxa de Biblioteques Municipals que des de setembre d’aquest any ofereix els seus serveis a 12 municipis de la comarca d’Osona, que per la seva reduïda població no disposen de cobertura bibliotecària estable. El bibliobús Puigdon incorpora novetats tecnològiques com una pantalla gegant per a diferents usos, tablets per accedir a continguts digitals, màquina d'autopréstec, o servei de wifi, que representen un canvi de model en el servei de biblioteca mòbil, amb la intenció d’actualitzar del Pla de bibliobusos de la XBM.

Finlàndia. Rural Policy Commitee

La política cultural a Finlàndia té dos grans impulsors al sector públic: l’administració central i els municipis, que es reparteixen la despesa pública en cultura gairebé a parts iguals, l’Administració central n’executa un 51’2 % i els municipis un 48’8 %[1] (2009).

L’Estat gestiona les institucions culturals nacionals, inclosa l’educació superior artística, i dóna suport a les indústries culturals, bàsicament el cinema. Mitjançant un sistema de subvencions, l’Estat intenta equilibrar la desigual programació d’arts escèniques (teatres i orquestres) i l’oferta de biblioteques i museus, mentre que els consells regionals de les arts exerceixen la mateixa funció de contrapès en l’àmbit de la creació artística. 

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura.

Nordic Centre of Heritage Learning and Creativity (NCK) | Kulturkontakt Nord

L’informe, fruit de l’anàlisi comparativa extreta de les enquestes realitzades a directors i responsables de museus nòrdics i bàltics entre 2011 i 2014, busca obtenir una millor comprensió de la situació de les institucions museístiques en matèria pedagògica d’aquestes regions.

379 directors i responsables de museus de Suècia, Finlàndia, Noruega, Dinamarca i els Països Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van respondre al qüestionari proporcionat, elaborat de forma dialogada i conjunta per les associacions de museus de cada un dels països membres.

Lisbeth Lindeborg, Lars Lindkvist (eds.) ׀ Routledge

Llibre que aporta reflexions teòriques i experiències pràctiques al voltant del paper de la cultura en el desenvolupament regional en el context dels països escandinaus. Els autors, la majoria acadèmics d’universitats escandinaves, aborden qüestions relatives a quins han estat els efectes i impactes, tant positius com negatius, d’algunes inversions regionals i locals en matèria de cultura, fins a quin punt han estimulat el desenvolupament i creixement i de quina manera han propiciat processos innovadors i canvis notoris en les comunitats. L’objectiu principal del llibre és identificar com alguns llocs han aconseguit variar el seu rumb i quins mecanismes i estratègies han emprat per modificar vells patrons i aplicar-ne de nous. Els autors assenyalen que tot i que no es poden calcar ni reproduir de manera exacta experiències reeixides d’un lloc concret a un altre, sí que hi ha alguns elements i patrons comuns que sí es poden extrapolar.

Fa uns mesos un articulista de l’ARA ironitzava sobre una nova síndrome consistent en lloar tot allò que ve de Finlàndia. Aquesta síndrome té el seu origen en els grans resultats que el sistema educatiu finès obté de forma reiterada en els informes PISA (o “TREPITJA” que deia la consellera d'educació de les Illes tan ben documentada). Fa uns mesos vam comentar un d’aquests episodis de finladitis protagonitzat per l’heroi televisiu de l’esquerra alternativa espanyola.
Ara just fa uns dies s’ha produït un nou episodi, en aquest pas ha estat el diari El País a compte de la Fira del Llibre de Frankfurt on Finlàndia ha estat país convidat. En l’article “El país que ama los libros” es dibuixa un ecosistema de l’abundància on lllibres, lectors, biblioteques i escriptors conviuen en perfecta harmonia. és ben cert que els indicadors de Finlàndia els contemplem també com una realitat remota d’aquí estant, però si l’articulista de El País s’hagués entretingut en gratar una mica més en les dades, hauria descobert un paisatge menys idíl·lic.

El nou número d’aquesta revista digital escandinava de política cultural inclou diversos articles en anglès que ens ofereixen una panoràmica de l’evolució històrica i els canvis recents que ha experimentat la política cinematogràfica a Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca.

Us heu preguntat mai: que en sé jo de la cultura danesa? O encara més,  i de la política cultural de Dinamarca? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria, i amb Flandes? Feu ara l'exercici al revés: que en saben de la cultura catalana? 

 La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...