Dinamarca

Nordic Centre of Heritage Learning and Creativity (NCK) | Kulturkontakt Nord

L’informe, fruit de l’anàlisi comparativa extreta de les enquestes realitzades a directors i responsables de museus nòrdics i bàltics entre 2011 i 2014, busca obtenir una millor comprensió de la situació de les institucions museístiques en matèria pedagògica d’aquestes regions.

379 directors i responsables de museus de Suècia, Finlàndia, Noruega, Dinamarca i els Països Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) van respondre al qüestionari proporcionat, elaborat de forma dialogada i conjunta per les associacions de museus de cada un dels països membres.

David Stevenson, Gitte Balling i Nanna Kann-Rasmussen | International Journal of Cultural Policy

Els autors van més enllà de l’afirmació que poden aportar les dades del darrer Eurobaròmetre en matèria de participació i de la disminució que sembla acusar a tota Europa i presenten en aquest document de treball el problema generalitzat que pateixen tots els territoris europeus en quant a representació (de la participació) i les tensions que es generen al voltant de la relació que hi ha entre el discurs institucional dominant dels governs, la seva política de subsidis estatals a organitzacions culturals i en la forma en com es recullen les dades de participació.

Lisbeth Lindeborg, Lars Lindkvist (eds.) ׀ Routledge

Llibre que aporta reflexions teòriques i experiències pràctiques al voltant del paper de la cultura en el desenvolupament regional en el context dels països escandinaus. Els autors, la majoria acadèmics d’universitats escandinaves, aborden qüestions relatives a quins han estat els efectes i impactes, tant positius com negatius, d’algunes inversions regionals i locals en matèria de cultura, fins a quin punt han estimulat el desenvolupament i creixement i de quina manera han propiciat processos innovadors i canvis notoris en les comunitats. L’objectiu principal del llibre és identificar com alguns llocs han aconseguit variar el seu rumb i quins mecanismes i estratègies han emprat per modificar vells patrons i aplicar-ne de nous. Els autors assenyalen que tot i que no es poden calcar ni reproduir de manera exacta experiències reeixides d’un lloc concret a un altre, sí que hi ha alguns elements i patrons comuns que sí es poden extrapolar.

El nou número d’aquesta revista digital escandinava de política cultural inclou diversos articles en anglès que ens ofereixen una panoràmica de l’evolució històrica i els canvis recents que ha experimentat la política cinematogràfica a Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca.

Remarques sobre alguns àmbits i sectors

Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ- en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un “holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...

Us heu preguntat mai: que en sé jo de la cultura danesa? O encara més,  i de la política cultural de Dinamarca? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria, i amb Flandes? Feu ara l'exercici al revés: que en saben de la cultura catalana? 

 La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...