El drets culturals i el canvi que necessiten

Alfons Martinell y Beatriz Barreiro | Observatorio cultura y comunicación (Fundación Alternativas)

L’evolució de les polítiques culturals i dels drets culturals no han concordat com hauria estat desitjable.

 

Les polítiques culturals públiques que han arribat als nostres van sorgir a mitjan segle XX, després de la segona guerra mundial. Aquestes polítiques situaven al centre la defensa d’una visió de la cultura com a servei institucional i, més que reconèixer l’exercici de drets per part de la ciutadania, es caracteritzaven per tenir una certa concepció paternalista i protectora de la cultura. Així ho constaten Martinell i Barreiro, autors de l’informe Los derechos culturales: Hacia una nueva generación de políticas públicas. Situación y compromisos de España con la comunidad internacional.

Foto: Christian Battaglia

Malgrat haver-se mantingut durant dècades, apunten, aquest model comença a sotmetre’s a un cert esgotament. Així doncs, la principal finalitat de l’informe és la de contribuir al progrés cap a la superació dels models clàssics de polítiques culturals a l’Estat espanyol, els quals es troben enmig de dificultats de sustentació i són criticats per bona part de la societat. Amb la intenció d’aconseguir aquest propòsit, els autors fan un exhaustiu anàlisis de la legislació i els informes generats en relació als conceptes “drets culturals” i “dret a participar en la vida cultural (DPVC)”. En concret, paren especial atenció a al Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, a la Declaració Universal dels Drets Humans, a l’Observació General no 21 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (que explica en detall el DPVC destacant el rol de la ciutadania) i als informes generats per la Relatora Especial en Drets Culturals nombrada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2009.

El dret a participar en la vida cultural (DPVC) ha estat el dret amb menor grau de desenvolupament en el Dret Internacional dels Drets Humans (DIDH)

A la primera part de l’informe es presenten els antecedents històrics i legals en relació als drets culturals i al DPVC, a més de constatar que ens trobem en el moment oportú pel desenvolupament del DPVC. Un dels factors que ho propicia, d’acord amb Martinell i Barreiro, és el fet d’haver deixat de considerar la cultura com a quelcom accessori per entendre-a com una dimensió imprescindible per al desenvolupament sostenible.

En el cas del sistema espanyol, la regulació autonòmica i el repartiment competencial en matèria cultural són complicats d’aplicar. Pel que fa a l’àmbit de les Comunitats Autònomes, que poden (i així ho han fet) aprovar les seves respectives lleis de patrimoni, només la recent Ley foral de Navarra 1/2019 sobre Derechos Culturales, de la qual se’n va parlar en un post d’Interacció, ha aprovat lleis autonòmiques sobre la qüestió més general de la participació cultural. És per aquest motiu que els autors afirmen que existeix un cert abandonament de les funcions i competències de les ciutats i de l’administració local en el camp de la cultura.

A la segona part es presenten les possibilitats del marc internacional dels drets culturals per les polítiques públiques culturals. D’acord amb l’Observació General del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals els autors es posicionen a favor del terme “vida cultural”, que “fa referència al caràcter de la cultura com un procés vital, històric, dinàmic i evolutiu, que té un passa, un present i un futur.” En aquesta línia, consideren que incidir en la vida cultural i fomentar els seus funcionaments i potencialitats pot ser un objectiu de les Polítiques Culturals. Entre d’altres qüestions com ara la importància de tenir en compte els drets culturals dels grups i comunitats minoritaris i/o vulnerables, alguns dels conceptes tractats més rellevants són els de participació, disponibilitat, adaptabilitat, acceptabilitat, idoneïtat i seguretat cultural.

Referenciant alguns informes de la Relatora Especial en Drets Culturals, els autors aborden la diferenciació entre drets culturals i dret a la participació de la vida cultural. Malgrat no haver-hi una única resposta, reflexionen al voltant de la relació entre ambdós conceptes, plantejant-se si un deriva de l’altre o si, al cap i a la fi, poden considerar-se sinònims.

500

Foto: Antonio Molinari

Per últim, es dedica un espai d’aquesta part del document a identificar els reptes que l’actual crisis sanitària llença en relació als drets i polítiques culturals. En efecte, aquesta crisis ha fet molt més evidents els dèficits de les polítiques públiques en termes de drets culturals. La Declaració sobre la pandèmia de la malaltia per coronavirus (COVID-19) del Comitè de Drets Econòmics i Socials i Culturals assenyala que si les mesures adoptades limiten els drets culturals hauran de ser estrictament necessàries per tal de combatre la propagació del virus, i afegeix que no s’hauran d’utilitzar indegudament i que s’hauran de retirar tan aviat com deixin de ser indispensables a l’hora de garantir la salut pública. Al mateix temps, però, es deixa clara la oposició als intents d’utilitzar els drets humans o els drets culturals per subvertir els esforços de la salut pública de forma inapropiada.

La tercera i última part de l’informe, dedicada a les conclusions i propostes, es refereix a les dues idees força que han estat presents al llarg de l’informe:

  • La idea de l’accés de la ciutadania (i la seva participació)
  • La idea que una societat sana i fèrtil en la creació de projectes comuns compartits necessitat respecta i promoure la diversitat cultural, parant atenció a les persones pertanyents a comunitats culturals minoritàries.

D’acord amb Martinell i Barreiro, les polítiques culturals de l’estat requereixen un procés d’actualització i innovació adaptat a les noves necessitats del moment, considerant i incorporant els principis d’inclusió dels drets culturals. Per tal d’aconseguir fer realitat aquest canvi, proposen un seguit d’idees i propostes, de les quals destaquem les següents:

  • Replantejar l’enfocament dels drets culturals, que requereixen un cert plantejament social, i allunyar-se de la concepció que la cultura és un luxe o una frivolitat davant d’altres problemes socials que es consideren més prioritaris.
  • Treballar en l’adequació de la legislació actual espanyola als compromisos i acords internacionals
  • Incorporar una prospectiva de futur a les polítiques culturals, d’acord amb la necessitat de reflexionar sobre les aportacions de la cultura a la sostenibilitat i sobre el seu compromís amb el canvi climàtic.

La labor que es proposen fer els autors no és fàcil i requereix moltes actuacions prèvies, passant pel desenvolupament de noves definicions i acabant per la modificació de la legislació vigent. Tanmateix, i reproduint una última vegada les seves paraules, ja és hora de “considerar els Drets Humans i els Drets culturals com un marc de referència imprescindible per a les polítiques culturals”.

PDF      Los derechos culturales: Hacia una nueva generación de políticas públicas. Situación y compromisos de España con la comunidad internacional

HTML    Los derechos culturales: Hacia una nueva generación de políticas públicas. Situación y compromisos de España con la comunidad internacional

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris