Apunts

Explicar-ho a l’àvia: museus i desenvolupament local

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

Avaluació estratègica del CoNCA sobre el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2015-2017)

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona és l’equipament referent de la creació contemporània  d’arts  visuals,  no  únicament  d’àmbit  local  sinó  també  nacional. Amb independència de la seva categorització museística, esdevé l’element central en les polítiques públiques culturals del sector, motiu pel qual les administracions li donen suport financer.

Canvi climàtic, migracions, salut i pràctiques culturals



En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

Educar o no educar, aquesta és la qüestió?

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]

L’art d'aprendre (I)

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.

Població ocupada en el sector cultural. EPA. II/2018

La població ocupada en el sector cultural a Catalunya és de 167,3 milers de persones en el segon trimestre del 2018, xifra que es tradueix en una variació interanual negativa de l’1,3%. Per sexe, l'ocupació en aquest sector mostra un increment interanual del 15,6% en el cas de les dones i un decrement de l’11% en el cas dels homes. Per situació professional, la població assalariada puja un 11,6% i la no assalariada disminueix un 20,6%. El sector cultural aplega el 5% de la població ocupada a Catalunya. Pel que fa a Espanya, la població ocupada en el sector cultural ha disminuït un 1,1% respecte a un any enrere i el percentatge sobre la població ocupada total és del 3,9%.

Qui és aquesta gent que visita museus a Catalunya

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital. Però, com són aquestes persones que decideixen dedicar el seu temps a vagar per un espai expositiu o un monument?

El calidoscopi de la cultura popular

John Storey | Octaedro

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si "turisme" i "cultura", per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, "turisme cultural" és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”. De què parlem realment quan fem servir aquestes paraules? Què entenem per “cultura” i per “popular”? Quina diferència presenta amb la cultura de masses, la cultura folklòrica o la baixa cultura? Per intentar respondre aquestes preguntes, John Storey va escriure a finals dels anys noranta «Teoría cultural y cultura popular».

'Territori contemporani'. Capítol 10

Al desè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 6 maig de 2018, encetem el programa a la Sala Josep Uclés de Badalona, una sala d'exposicions ubicada al Centre Cultural El Carme que acull exposicions d'art contemporani.

Coneixem a Mireia Sallarés, una artista que dialoga amb les vides invisibles d'aquelles persones de qui ningú parla.

Acabem a La Fundació Palau al Centre d'art Caldes d'Estrac, un equipament cultural amb programació expositiva i un arxiu especialitzat en Picasso i la cultura catalana del segle XX.

 

Entusiasme íntim vs. Entusiasme induït


La creativitat s'ha convertit en una forma més d'esclavitud i l'entusiasme s'ha fet servir com a argument per a l'explotació. La relació entre la precarietat, la cultura i les ganes de treballar de tota una generació en l’era digital
 

L’entusiasme és l’exaltació de l’ànim, una admiració apassionada. Ja fa temps que s’instrumentalitzen la vocació i l’entusiasme per justificar la deriva cap a la precarietat laboral. L’entusiasme és un llibre generacional sobre els que van nàixer a finals del segle XX i van créixer sense èpica però sí amb expectatives, fins que la crisi va assentar les bases d’un nou escenari que s’ha fet estructural; l’escenari de la precarietat i la desil·lusió.