Apunts

Teoria de la creativitat: eclosió, grandesa i misèria de les idees

Jorge Wagensberg | Tusquets

Hi ha alguna fórmula per escapar de la mediocritat? Com podem reconèixer quins ambients propicien les idees i quins les reprimeixen? Jorge Wagensberg, doctor en física i investigador en matemàtica, filosofia de la ciència i museologia científica, entre d’altres disciplines, i director durant 15 anys del museu CosmoCaixa, desenvolupa en aquest assaig tota una teoria sobre la creativitat que repassa les grans descobertes de la història de la humanitat en els camps de l’art, la ciència i la quotidianitat gràcies al mutu intercanvi d’idees.

Wagensberg serà l'engarregat de conduir la conferència «Teoria de la creativitat: Eclosió, grandesa i misèria de les idees» a Interacció17.

Mons en col·lisió: com la ciència està redefinint l’art contemporani

Arthur I. Miller | W. W. Norton

Com hem vist amb anterioritat, tenim una llarga trajectòria d’interacció i intercanvi entre ciència i art, que ha estat especialment promoguda amb l’arribada del segle XXI i l’era digital, amb l’explosió de nous labs, centres culturals i programes de residència que conjuguen art i ciència, i un suport creixent per part d'institucions i organitzacions. Des de la perspectiva de l’art, i del seu rol per comunicar, explicar i il·lustrar la ciència, «Colliding Worlds» analitza aquesta nova «avantguarda» que empeny les fronteres del món de art per apropar-se cada vegada més al de la ciència.

El llibre blanc dels Openlabs

L’Association nationale de la recherche et de la technologie (ANRT)

França ha desenvolupat, amb el treball de l’ANTR (L’Association nationale de la recherche et de la technologie) i la Paris Business School, un llibre blanc dels «openlabs» que fa un balanç de la situació al país i proposa una definició inclusiva per a tota la diversitat d’iniciatives existents (fablabs, infolabs, living labs, hackerspaces o makerspaces) sorgides d’àmbits tan diversos com el sanitari o l’empresarial.

El món maker i de la gestió cultural revisa el Manifest Maker


Jordi Fábregas (coord.) | Trànsit Projectes i MakerConvent

«Estamos aquí para buscarle un corazón al hombre-lata». Així va definir Susanna Tesconi,[1] —dissenyadora d’entorns d’aprenentatge basats en l’art, la ciència i la tecnologia— la tasca que Trànsit Projectes va començar el 2016 per sotmetre a revisió el fenomen maker i generar noves formes d’entendre els conceptes i pràctiques que l’integren, amb la intenció d’abordar una metodologia formal capaç d’encabir tots els reptes dels laboratoris de fabricació; un marc teòric que funcioni a la vegada com a codi font adaptat a la realitat actual del nostre entorn més proper.

Les factories creatives i tecnoculturals, els equipaments del futur?


Ramon Zallo | TELOS

En el context urbà del segle XXI, en què els mitjans dels fluxos d’informació i de les relacions socials i de treball són eminentment virtuals, quines oportunitats ofereixen els espais presencials per desenvolupar l’activitat artística i la creativitat? Les factories creatives i tecnoculturals es presenten com els equipaments culturals del futur que han d’alimentar les xarxes de creació, tot i que no resolen els conflictes de les indústries culturals pel que fa a eines fiscals i de finançament: la llarga crisi ha conduït els creadors a un «amateurisme» forçat que amenaça la transmissió intergeneracional.

La ciència que no apel·la a les emocions no desperta el sentit crític

No és l’evidència el que ens fa canviar de pensament, afirma Tim Requarth en la seva primera contribució a la revista nord-americana sobre política, cultura i tecnologia Slate. Tim Requarth és neurocientífic i professor d’escriptura científica a la Universitat de Colúmbia. Ha dirigit una xarxa de workshops per a escriptors i científics durant deu anys. La divulgació de la ciència és, doncs, el centre de la seva activitat professional i docent.

L’autor qüestiona l’eficàcia de la major part de la comunicació científica: la descripció de fets o l’explicació de proves científiques no comporten, per si soles, canvis en la forma de pensar o en els valors dels destinataris.

Ciència i humanitats conversen sobre noves maneres d’abordar la realitat

Adam Bly (ed.) | Biblioteca Buridán

Diu Adam Bly, fundador de la revista de ciència «Seed Magazine», que en algun moment de la nostra vida tots hem sigut científics. Quan érem petits i ens preguntàvem per què era blau el mar, i en recollíem mostres dins d’una galleda per comprovar si l’aigua canviava de color. O quan observàvem de prop alguns insectes per esbrinar com s’ho feien per volar i com plegaven les ales. Tots hem fet experiments per mirar d’establir connexions que ens permetessin entendre l’entorn on vivim i satisfer la nostra natural curiositat.

Per això, davant l’adveniment de la revolució de la ciència ciutadana, hem de poder participar activament en la generació i divulgació del coneixement científic. Perquè ja pensem en clau científica temes com la salut i el medi ambient, i també ho podem fer amb aspectes que es revelen fonamentals com la construcció de la ciutat o la naturalesa de la veritat, per exemple.

Hacking Culture 2017: Guia per organitzar hackatons culturals

Ivonne Jansen-Dings, Dick van Dijk, Robin van Westen | Waag Society

Què és una hackató? Per a què serveix? Com se n’organitza una i quins beneficis pot aportar al sector cultural? La guia que presentem és un recull de consells i bones pràctiques basades en les activitats de l’Europeana Space, un projecte dissenyat per identificar les oportunitats que ofereixen les indústries creatives i els recursos digitals culturals, especialment en l’àmbit del patrimoni digital europeu. A partir de l’experiència adquirida organitzant sis hackatons en diverses ciutats europees, i centrant-se en el Bootcamp d’Amsterdam de 2015, «Hacking Culture» explora l’ús de les hackatons en el sector cultural i comparteix les lliçons apreses perquè qui ho desitgi pugui muntar una hackató d’èxit.

Un capítol a part en el diàleg entre art i ciència: la matèria fosca

Arturo Rodríguez Morató i Álvaro Santana Acuña (ed.) | Gedisa

Sovint, en les aproximacions entre art i ciència, s’adjudiquen unes determinades característiques a cada camp que no permeten un diàleg en igualtat de condicions. Ni la imaginació i la intuïció són patrimoni exclusiu de la pràctica artística, ni el rigor experimental i les certeses ho són de la pràctica científica. Són, precisament, les incerteses, els enfrontaments amb els límits del llenguatge, els nexes que vinculen aquestes formes de coneixement en un mateix nivell, sense jerarquies.

Ciència ciutadana en la societat del coneixement: cap a la ciberdemocràcia i més enllà

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.