Apunts

Transformant pràctiques informals d’educació artística amb la tecnologia

La revolució tecnològica dels nostres temps és imparable, és un fet. Dia rere dia introduïm algun canvi en les nostres vides relacionat amb els usos de les TIC, en les esferes personal, professional i social. I en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació. Però, són tots els canvis innovadors? José Manuel Pérez Tornero i Santiago Tejedor afirmen a “Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología” que innovar significa aportar solucions positives, ja sigui introduint recursos d’última generació com rescatant valors i pràctiques del passat encara vàlides. En tot cas, entre el determinisme tecnològic i la utopia analògica hi ha molts mons per recórrer. I atès que la tecnologia és un llenguatge i un conjunt d’instruments en ple desenvolupament, l’art, que naturalment busca mitjans a través dels quals expandir-se, esprem aquestes noves possibilitats d’expressió.

El món de les parelles, ja se sap, és divers i complex. Més enllà del mite romàntic de la mitja taronja, hi ha parelles que tot i semblar d’allò més lògiques, resulten complicades i no acaben de quallar. Penseu que educació i cultura podria ser una d’aquestes parelles? De les que aparentment casa molt bé, però que massa sovint necessita de la mediació de tercers per resoldre la seva relació? Potser els seus problemes tenen origen en els seus objectius diferenciats, entenent per objectius que l’educació qüestiona i la cultura, en canvi, ofereix respostes.

Consell d’Europa | Council of Europe Publishing

De què parlem quan parlem de “cultura democràtica” o “cultura de la democràcia”? Quines eines calen per promoure-la? En el nostre entorn més pròxim, quines mesures s’estan adoptant per garantir-la i què podem fer nosaltres? Educació, cultura i democràcia són tres paraules senzilles que sentim diàriament en qualsevol conversa o als mitjans. Es tracta de tres conceptes, però, que associats entre ells menen cap a un sistema de valors complex sobre el qual es basa el concepte de ciutadania.

Terrícoles  dimarts, 31 d'oct. del 2017

La Judit Carrera serà la nova directora del CCCB i ho celebrem. Fa uns mesos la Tania Adam la va entrevistar al programa 'Terrícoles' de BTV i ens deia això: 

"El sistema educatiu i el sistema cultural comparteixen una funció, contribuir a formar ciutadans crítics i conscients"

No és cap secret: robots i intel·ligència artificial ja no són ciència-ficció. Aquestes creacions que han poblat les històries fantàstiques, utòpiques i distòpiques, ja formen part del nostre dia a dia. D’entrada, pot semblar que l’origen de tot plegat és el progrés tecnològic. No ben bé. A l’última entrada del 2017 acomiadàvem l’any amb un robot tan simpàtic com Wall-E. En aquella ocasió us explicàvem que l’origen del concepte “robot” prové, precisament, del camp de l’art; més concretament, de les arts escèniques. Karel Čapek va inventar-se els primers robots a l’obra R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) (1920). En l’obra de teatre, les màquines tenien aspecte humà i la seva funció era fer els treballs massa exigents per a les persones. Així doncs, el robot és txec. De fet, no deixa de ser una evolució de la figura del golem, una criatura de l’imaginari jueu. Per tant, hem d’agrair a l’art que apareguessin aquestes màquines intel·ligents. En ple segle XXI sembla que la tendència s’està invertint. Ara són els robots (o la intel·ligència artificial) qui creen art. Us en deixem uns quants exemples.

Elena Borin | Peter Lang

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels. A les antípodes de les idees revolucionàries dels pares del comunisme, el sector cultural i creatiu (SCC) està transformant-se. Un fantasma en recorre els sistemes de governança i els models de gestió. És un fantasma que no fa por i que a poc a poc es va fent visible. Elena Borin ha escrit 'Public-Private Partnership in the Cultural Sector: A comparative Analysis of European Models' per radiografiar el fenomen.

Maria Victoria Sánchez Belando | City, Culture and Society 8 (2017) 35-42

Barri de la Bordeta, gener de 2010. La Plataforma “Can Batlló és pel barri” llança un ultimàtum: si l’11 de juny de 2011 les excavadores no han entrat al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil, les veïnes l’ocuparan. Comença el compte enrere de l’anomenada campanya “Tic, tac”. La reclamació: que es complexi amb el Pla General Metropolità de 1976, que preveia la creació de zones verdes i equipaments en aquella zona. 11 de juny de 2011: s’obre una de les naus, el Bloc 11. Ha nascut un espai social autogestionat pel veïnat. A fi d’analitzar de quina manera Can Batlló representa una alternativa a les polítiques de les ciutats creatives, Maria Victòria Sánchez Belando ha escrit “Building alternatives to the creative turn in Barcelona: The case of the socio-cultural centre Can Batlló”.

Lawrence W. Levine | La Découverte

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

S’acosta el Sónar. La cita ineludible dels fans de la música electrònica i l’experimentació celebrarà una nova edició entre el 14 i el 16 de juny en diversos espais de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. No cal recordar-ho: el festival reuneix gent de tot el món. Gràcies al seu impacte internacional, la ciutat s’omple d’habitants d’arreu, com si els convoqués una assamblea de l’ONU.

Animem tots membres a accedir a la seva àrea privada (iniciant sessió amb el vostre nom d’usuari i la vostra contrasenya)  i  actualitzar el perfil. També us demanem que indiqueu quines són les notificacions d’Interacció que desitgeu seguir rebent de manera periòdica.

Entra ara a la teva àrea privada i actualitza les teves dades de la comunitat.

Ha arribat el divendres. Un altre divendres? No! És hora de treure la pols a les espases làser, anar de festa amb el millor cosplay o veure sortir el sol mentre matem el drac de la masmorra… perquè tot això també és cultura. Ho diu el mestre Yoda:

Al setè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 15 d'abril de 2018, comencem a Terrassa. Ubicat a l'interior de la Sala Muncunill, l'Espaidos vol acostar els ciutadans a les pràctiques artístiques emergents.

L'obra de Lúa Coderch és una invitació a transitar per la vida a través d'idees, anècdotes i altres derives narratives.

A Lleida, coneixem DAFO, un projecte nòmada que repensa l'art i la cultura a partir de les nocions d'identitat i autoritat, des d'allò personal i col·lectiu
 

Què és un museu? Etimològicament, museu vol dir “casa de les muses”. Sí, les muses són les millors amigues dels artistes, els éssers de la inspiració. Ara bé, són els museus realment inspiradors? Fa temps que més que museus, sembla que l’art habita en mausoleus.

Cultura = transformació. Aquesta és la fórmula amb la qual es presentava el Mutare, una jornada de conferències i debats organitzada per la Fundació Carulla i que va tenir lloc el 16 de maig a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. Entre olles de cocció amb pell d’aram i col·leccions d’ampolles antigues, el que va fermentar a la sala de màquines van ser les idees de més d’un centenar d’agents de la cultura.

Construir una societat des de la cultura. D'això va aquesta reflexió. Una reflexió oberta, perquè tinc més interrogants que respostes. Un dels eixos de la reflexió passa per preguntar-nos què és cultura. Un segon eix passa per preguntar-nos per què en volem i què en fem, de la cultura. Les respostes que hi donem definiran la societat que construirem en el futur i és que la preeminència de valors ètics o econòmics en les nostres decisions quotidianes és cultural; és cultural escollir entre el model econòmic que proposen Vicenç Navarro o Xavier Sala-Martin; i és també cultural decidir si volem una societat que prioritzi el sentiment de pertinença a partir del reconeixement d'identitats complexes o la "integració" des de l'adscripció a una identitat hegemònica. Finalment un tercer interrogant porta a plantejar-nos quines polítiques públiques en matèria de cultura volem i com volem que incideixin en l'eix social perquè, efectivament, hi ha polítiques liberals i polítiques d'esquerra també en cultura.

Al sisè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 8 d'abril de 2018, el punt de partida és L'Estruch, fàbrica de creació de les arts en viu a Sabadell, un centre cultural municipal dedicat a la producció, difusió i formació artística contemporània.

A Barcelona coneixem Francesc Ruiz, un artista que parteix del llenguatge del còmic i de la investigació de noves narratives per donar lloc a una proposta artística i conceptual que traspassa el marge d'una vinyeta.

El capítol d'avui finalitza al Centre Cultural El Casino de Manresa. Un equipament municipal que promou la vida social, cultural i associativa de la ciutat.

Euro Cities

La xarxa de grans ciutats europees Euro Cities, va debatre a Oulu sobre les possibilitats de relació que oferia la cultura infantil i l’educació cultural en l’àmbit local. La proposta del Culture forum d’Euro Cities, es centra sobretot en el cas de Finlàndia com a exemple d’escola vinculada al teixit cultural local. I posa d’exemple els casos de dues grans ciutats fineses, el de Helsinki i la seva veïna metropolitana, Espoo. En desgranem les conclusions. 

Professores o educadors, han de gaudir de plena llibertat d’ensenyar?

Ensenyar vol dir educar en valors. Aquests poden ser, valors democràtics, de participació o esperit crític. Per tant el debat i  qüestionament constant de la mateixa realitat que es viu i s’ensenya.

Fomentar el diàleg a l’aula entorn l’actualitat, conferint total llibertat d’expressió a l’alumne, és un aprenentatge tan important com qualsevol altre.

Łukasz Wróblewski | Logos

L’art versus l’empresa. En l’imaginari col·lectiu sembla que perviu aquesta dicotomia que, no cal donar-hi massa voltes, no acaba de ser vertadera. Potser l’origen de l’antítesi és aquella oposició tan típicament modernista que confrontava l’artista amb la societat analfabeta o “massa”. Un exemple prototípic: l’obra de teatre Un enemic del poble, de Henrik Ibsen o la versió catalana de la història, Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter. Si més no, sembla que hi ha certa resistència del món de l’art a deixar-se domar per les estructures empresarials (deixant de banda, és clar, tota la producció mainstream que converteix allò artístic en producte). De per què i com la cultura ha de fer servir la planificació estratègica i el màrqueting en parla Łukasz Wróblewski a “Culture Management: Strategy and Marketing Aspects”.

Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)

Ara fa més de vint anys s’inaugurava oficialment el Teatre Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1997 el president Jordi Pujol pujava el teló a una de les grans infraestructures culturals de finals dels anys noranta. El projecte va néixer envoltat d’una polèmica que no ha cessat. Des de llavors, l’equipament dissenyat per Ricard Bofill ha aspirat a ser el pal de paller del teatre català; això no obstant el sector sempre ha qüestionat la idoneïtat del projecte. A punt de tancar la temporada 2017-2018 el CoNCA presenta l’avaluació estratègica del teatre a fi de verificar-ne “la naturalesa dels processos i els resultats d'impacte en la societat”; d’aquesta manera una de les sales més grans de Catalunya se suma a la llista d’entitats avaluades, en la qual ja consten el Palau de la Música, el Gran Teatre del Liceu o la Filmoteca de Catalunya.

Al cinquè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 25 de març de 2018, el punt de partida  és el Centre d'Art la Panera a Lleida, un centre de producció, difusió, formació i exhibició de les arts visuals caracteritzat pel seu esperit transversal i la reflexió a l'entorn dels vincles entre l'art i les problemàtiques de tipus social.

Coneixem l'Oriol Vilanova, un artista format com a arquitecte amb tendència a qüestionar els relats hegemònics i a col·leccionar i classificar targetes postals que rescata cada diumenge dels mercats de vell.

A Mollet del Vallès, hi trobem el Museu Abelló / L'Aparador, un centre d'exposicions i formació amb una col·lecció eclèctica del pintor Joan Abelló

Un gran nombre de publicacions arriben amb la diada de Sant Jordi. Ja siguin ortunistes o no, es fa difícil escollir. És per això que avui us proposem algunes publicacions que us poden fer gaudir d’aquesta primavera que, com cada any, esclata amb l’arribada de Sant Jordi i una allau editorial de novetats (o no tant).

Anne-Marie Autissier | Éditions de l’attribut

Una Europa rica i diversa culturalment ha sigut raptada lentament pel Zeus de la globalització i el neoliberalisme.I ara, més que mai, cal reinventar la relació d’Europa amb la cultura. Tots els ponts construïts i els murs derruïts, ara s’aixequen davant la incapacitat de gestionar els conflictes del nou segle amb els principis dels quals sempre havia fet bandera. Ens trobem davant una Europa que caldria repensar, i hauria d’apostar més que mai per la cooperació cultural i una consciència inclusiva, que podria ajudar a la resolució dels conflictes actuals.