Sèries editorials

Martí Sales (Barcelona, 1979) és un escriptor, poeta, traductor, músic i crític cultural català, conegut per la seva obra irreverent, experimental i molt vinculada a la cultura underground.

Ha escrit articles, bildungromans en vers, texticles, manifestos, llibrets d'òhpera, cançons esgaripades amb els Sirles, nits octosil·làbiques i diccionaris. Ha traduït una pila de llibres: de Ray Bradbury a Patti Smith, passant per Kae Tempest, John Berger, Kurt Vonnegut o John Fante. Ha fet d'actor i de tècnic de llums, de mestre i de cambrer, de negre literari i de repartidor de paneres de Nadal.

  

Hi ha una manera d’entendre la política cultural que posa el focus en allò que es fa: programar, produir, ampliar l’accés. Els textos d’aquesta setmana apunten en una altra direcció. Sense formular-ho obertament, desplacen la mirada cap a les condicions que fan possible l’experiència cultural: com es produeix, com es rep, com circula i sota quins marcs adquireix valor.

Aquest desplaçament no és menor. Sovint, la política cultural se sent més segura quan actua sobre entorns, recursos o dispositius que quan entra en terrenys més disputats com el criteri, el relat o la definició del valor cultural. La frontera no és tan neta com de vegades es pressuposa. Intervenir en les condicions també és orientar, encara que no es declari, quines formes culturals es consoliden, quines circulen millor i quines lectures acaben ocupant el centre.

  
Segona quinzena de març
  
  

La cultura municipal s’ha mogut aquesta quinzena sobretot a través d’operacions de consolidació, adaptació i posada en ús. Més que grans anuncis, el que observem és una activitat sostinguda sobre allò que ja existeix: patrimoni que es restaura o es redefineix, equipaments que es regulen o es projecten, espais que es reactiven i pràctiques culturals que es mantenen actives des de l’educació, la memòria o la vida associativa. El conjunt dibuixa una política cultural local que sovint avança menys per expansió que per la revisió del que ja té en marxa.
  
   

  
Els plans culturals municipals són una porta d’entrada per entendre com es construeix la política cultural local. Aquesta sèrie els llegeix des de les seves condicions: què fan possible, què deixen fora i com situen la cultura dins del govern municipal.
  

No hi ha un únic model. Hi ha posicions diferents dins del mateix sistema
  

  
Biblioteques amb goteres, avaries o anys de tancament coincideixen aquesta quinzena amb projectes de nous equipaments culturals i plans estratègics municipals. A Badalona, L’Hospitalet, Mataró o Sant Cugat els problemes d’edifici, manteniment o personal afecten el servei bibliotecari quotidià. Al mateix temps, municipis com Vilafranca, Esparreguera o l’Hospitalet projecten nous espais culturals o redefineixen el paper dels equipaments existents. Entre fragilitats d’infraestructura i projectes de futur, la cultura municipal apareix com una política pública travessada per una tensió clara entre mantenir els equipaments existents i impulsar-ne de nous, i es juga en edificis, recursos i decisions urbanes concretes.

  
Amb motiu de l’Espai Claustre celebrat al CERC el 24 de febrer de 2026, hem entrevistat Mireia Sallarès, una de  les artistes i realitzadores més incisives i crítiques del moment actual, a  cavall sempre entre diferents projectes i països, perquè ens expliqui la seva visió de l’art, de la cultura i del moment polític que estem vivint.

Aquesta  és la conversa que hi hem mantingut.
  

  
Els museus apareixen sovint com institucions estables dedicades a preservar i explicar el patrimoni. Tanmateix, en els darrers anys s’hi acumulen tensions que van més enllà del debat museogràfic: la relació amb els públics, la pressió turística, la governança dels equipaments o l’ús del museu com a instrument de projecció urbana. En aquest context, parlar de museus no és només parlar de col·leccions o exposicions. És parlar de decisions sobre accés cultural, criteris institucionals i relats col·lectius.

Alguns textos no perden vigència, però sí innocència. Rellegir-los anys després permet veure no només què deien, sinó què pressuposen quan entren en contacte amb un sistema cultural més normativitzat, més dataficat i més governat que abans.

El 2018, Interacció publicava un text sobre les fogueres com a metàfora dels centres culturals vius: espais que activen comunitat, que produeixen sentit, que generen vincles més enllà de la programació formal.

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.