Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.
En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.
A Catalunya, el foc és molt més que un element festiu: és un llenguatge cultural que encén identitats locals, vincula generacions i projecta la força col·lectiva d’un poble que viu la festa com una forma de participació i pertinença. Els correfocs, les cercaviles i el bestiari de foc formen part d’un patrimoni immaterial que ha crescut en complexitat i reconeixement
Quan la neutralitat dissol la política cultural: el paper dels tècnics municipals
Aquest article parteix del monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals per situar els tècnics municipals al centre de la reflexió. El tècnic pot legitimar aparells simbòlics o fer explícit que tota decisió és política.
El monogràfic d’ A*DESK sobre la desaparició de les polítiques culturals assenyala un risc evident: la cultura pot reduir-se a activitat sense política. Allà on abans hi havia marcs estratègics i voluntat redistributiva, avui dominen calendaris d’actes i relats sobre creativitat i innovació. Com assenyala Jorge Sanguino, a l’editorial, quan la cultura esdevé escenografia, perd el seu sentit crític i comunitari.