Interacció

  
L’Informe de la Relatora Especial sobre los derechos culturales, presentat per Karima Bennoune al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, aborda una qüestió especialment rellevant per a les polítiques culturals: què poden aportar les pràctiques artístiques i culturals a societats travessades per la discriminació, la violència o divisions profundes. La seva aportació principal és situar aquesta capacitat dins del marc dels drets culturals i advertir, alhora, dels riscos d’instrumentalitzar la cultura.

El punt de partida és el dret de totes les persones a accedir, participar, gaudir i contribuir a la vida cultural. Aquesta participació inclou també la possibilitat d’intervenir en la definició de les polítiques i decisions que afecten els drets culturals. L’informe vincula així cultura, llibertat d’expressió artística i ciutadania democràtica: participar activament en la vida cultural permet crear i revisar significats, qüestionar creences establertes i desenvolupar pensament crític.
  

La força política de la cultura no resideix només en allò que expressa, sinó en les capacitats que permet exercir: imaginar, interpretar, discrepar, reconèixer els altres i intervenir en la vida col·lectiva.
  

Bennoune identifica quatre aportacions especialment significatives. Les pràctiques culturals poden afavorir l’acceptació de la diversitat, creant espais de trobada entre persones diferents; contribuir a superar prejudicis i pors, facilitant relacions que desbordin els estereotips; reforçar la resiliència davant la violència i l’opressió, ajudant a elaborar el dol i preservar la memòria; i participar en la reconstrucció de la confiança i els processos de reconciliació, fent visibles les víctimes, permetent escoltar relats diversos i imaginar futurs compartits.

L’informe insisteix que aquests efectes no són automàtics. El compromís social és una possibilitat de la pràctica artística, no una obligació dels artistes. També alerta contra una instrumentalització excessiva que subordini la qualitat estètica i la integritat cultural a objectius socials predeterminats. Les iniciatives necessiten contextualització, participació local, continuïtat temporal i metodologies adaptades a cada situació.

Aquesta precaució té conseqüències directes per a les polítiques públiques. Els governs han de garantir la llibertat artística, inclosa la possibilitat que les obres siguin crítiques amb les institucions, assegurar espais públics accessibles, protegir artistes i professionals, combatre la discriminació i facilitar ecosistemes basats en la cooperació. L’informe reclama també finançament sostingut i sistemes d’avaluació capaços de captar processos difícils de reduir a indicadors convencionals, com la construcció de confiança, les relacions a llarg termini o la reconciliació.

Les recomanacions arriben explícitament a les administracions municipals: reconèixer les iniciatives culturals socialment compromeses, implicar artistes i professionals en els processos vinculats als drets humans, sostenir infraestructures culturals locals, establir procediments transparents de finançament i preservar la independència artística. També es demana a les institucions culturals que incorporin un enfocament basat en drets culturals, ampliïn l’accés i donin cabuda a perspectives diverses i veus marginades.
  

Llegit avui, l’informe conserva una tensió especialment fecunda. Defensa amb força la capacitat transformadora de l’art i la cultura i, al mateix temps, proporciona arguments per no convertir aquesta capacitat en una nova exigència de rendiment social. El repte per a les polítiques culturals és precisament aquest: crear les condicions perquè la cultura pugui contribuir a societats més democràtiques sense decidir prèviament què ha de produir, què ha de dir ni quins efectes ha de demostrar.(n. de l'e., 2026)
   

Referència 

Bennoune, K. (2018). Informe de la Relatora Especial sobre los derechos culturales (A/HRC/37/55). Consejo de Derechos Humanos de las Naciones Unidas. 

Consultar el document complet