treball cultural i professionals

  
Durant anys, les polítiques culturals europees van créixer sota una expectativa expansiva: més drets culturals, més participació, més creativitat, més sostenibilitat. Però què passa quan els discursos continuen avançant mentre les estructures que haurien de sostenir-los es debiliten? Els textos recents d’Elena Polivtseva s’han convertit en un dels espais més interessants per llegir aquesta fractura. No tant perquè ofereixin receptes de governança cultural, sinó perquè descriuen amb precisió creixent la distància entre retòrica institucional i condicions materials d’existència de la cultura contemporània.
  

VEUS EMERGENTS

Llegir Elena Polivtseva és una manera de preguntar-se què passa quan el vocabulari democràtic de la cultura creix més ràpidament que les estructures que l'han de sostenir.
  

Us proposem dedicar els consells de juny a reflexionar sobre la necessitat d’impulsar projectes culturals amb una mirada estratègica, arrelada al territori i connectada amb les transformacions socials.

Per fer-ho, comptem amb la veu de Martí Marfà Castán, que ens convida a entendre la cultura com un ecosistema complex on cal combinar visió, escolta i capacitat de connexió entre agents diversos. Alhora, posa en valor la importància de generar contextos que afavoreixin l’emergència de nous talents, la participació cultural i la construcció de projectes sostenibles amb impacte comunitari.

  
La gestió esdevé estructura i configura les condicions laborals: l’externalització deixa de ser una opció tècnica i passa a definir el treball cultural i la qualitat del servei públic.
  

L’informe del CoNCA sobre les condicions laborals en els serveis externalitzats dels equipaments culturals públics no descriu una disfunció puntual ni un conjunt de casos aïllats. El que posa sobre la taula és una qüestió més de fons: la manera com s’organitza la gestió cultural pública condiciona directament la qualitat del treball cultural i, en conseqüència, també la qualitat del servei públic que s’ofereix.
  

  
En els darrers anys, el llenguatge de la cultura s’ha omplert de paraules que apel·len a la justícia, la cura o les bones pràctiques. No apareixen per casualitat. Sovint guanyen centralitat justament allà on les condicions materials no asseguren allò que aquestes mateixes paraules enuncien. Aquesta setmana, diversos textos permeten llegir un mateix desplaçament: quan el sistema cultural no garanteix sostenibilitat ni equitat, el discurs tendeix a ocupar aquest buit.

La qüestió no és si aquests valors són necessaris. Ho són. La pregunta és una altra: què passa quan la política cultural delega en els valors allò que hauria de garantir amb estructures, recursos i decisions sostingudes?

Martí Sales (Barcelona, 1979) és un escriptor, poeta, traductor, músic i crític cultural català, conegut per la seva obra irreverent, experimental i molt vinculada a la cultura underground.

Ha escrit articles, bildungromans en vers, texticles, manifestos, llibrets d'òhpera, cançons esgaripades amb els Sirles, nits octosil·làbiques i diccionaris. Ha traduït una pila de llibres: de Ray Bradbury a Patti Smith, passant per Kae Tempest, John Berger, Kurt Vonnegut o John Fante. Ha fet d'actor i de tècnic de llums, de mestre i de cambrer, de negre literari i de repartidor de paneres de Nadal.

  
Amb motiu de l’Espai Claustre celebrat al CERC el 24 de febrer de 2026, hem entrevistat Mireia Sallarès, una de  les artistes i realitzadores més incisives i crítiques del moment actual, a  cavall sempre entre diferents projectes i països, perquè ens expliqui la seva visió de l’art, de la cultura i del moment polític que estem vivint.

Aquesta  és la conversa que hi hem mantingut.
  

  
Els festivals culturals es presenten sovint com a espais d’excel·lència, creativitat i retorn social. Però el valor públic d’un projecte cultural no es construeix només en el programa o en l’impacte mediàtic, sinó també en les condicions de treball que el fan possible. Un estudi recent sobre dones professionals dels festivals de cinema a Catalunya obliga a ampliar aquesta mirada i a incorporar el gènere i la precarietat en l’anàlisi de la governança cultural.
  

Els festivals de cinema ocupen un lloc central en les polítiques culturals contemporànies. Són visibles, generen relat i projecten territori, i acumulen un capital simbòlic que sovint es tradueix en legitimitat institucional.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.