gestió cultural

  
Els plans culturals municipals són una porta d’entrada per entendre com es construeix la política cultural local. Aquesta sèrie els llegeix des de les seves condicions: què fan possible, què deixen fora i com situen la cultura dins del govern municipal.
  

No hi ha un únic model. Hi ha posicions diferents dins del mateix sistema
  

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.
  

Seguim reivindicant (que no celebrant) el març i el Dia de la Dona. I partint d’aquesta efemèride hem volgut escoltar les recomanacions de la Mireia Mascarell, la qual ha construït la seva trajectòria professional en la intersecció entre la recerca, la cultura i la transformació del territori.

Antropòloga i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural, la seva mirada antropològica li permet entendre el patrimoni com un relat viu, i la seva experiència en gestió cultural li ha donat les eines per convertir aquest relat en projectes tangibles i amb impacte.

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

Ricard Espelt encarna una manera de fer investigació i acompanyament cultural que no només genera coneixement acadèmic, sinó que també es vincula estretament amb pràctiques de comunitat, cultura i territori.

En sintonia amb els consells d’Interacció, la seva tasca destaca per la connexió entre teoria i acció, escolta activa, col·laboració i generació de projectes que enforteixen les ruralitats i les polítiques culturals locals.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.

  
El Pla d’acció cultural d’Esparreguera no es limita a ordenar el que ja existeix. Intenta construir un model cultural propi. La qüestió no és menor: definir un model implica assumir què es vol sostenir, amb quins recursos i amb quina capacitat real d’implementació.