cultura digital

  
Hi ha una imatge que costa d’assimilar del tot: una ballarina que torna a escena sense poder moure el seu propi cos. No és una metàfora. És literal.

El moviment passa per un altre lloc.

Una tecnologia tradueix les seves ones cerebrals en un avatar que balla en directe. El públic veu dansa. El cos que la produeix ja no és visible en els termes habituals.
  

  
Relectura crítica d’una imatge que ja no es deixa contenir pel seu context
  

L’article, De l'Skrik a la screen : com circulen les imatges,  publicat a Interacció el 2018 partia d’una intuïció clara: la potència d’una imatge com El crit no es pot separar del seu context, de les capes simbòliques i històriques que li donen densitat, ni dels dispositius museístics, educatius i crítics que en legitimen i orienten la lectura.

  
Por qué prohibir el acceso a redes a menores es criticable y posibles alternativas

Autor/a: Joan Barata
Data: 24 de març de 2026
Font:  Barata, J. (2026, 24 de març). Por qué prohibir el acceso a redes a menores es criticable y posibles alternativas. Agenda Pública.  

Context

L’article entra en un debat que tendeix a formular-se en termes de protecció dels menors i en desplaça el marc. Joan Barata qüestiona les respostes basades en la prohibició perquè situen el problema en els usuaris i no en les condicions que organitzen l’entorn digital. El que posa en joc és una altra escala de lectura: la governança de plataformes, els criteris de classificació i visibilitat, i la definició dels drets digitals.

  
Llegir no és només triar llibres. És delimitar el camp del que pot ser pensat i governat.
  

Cada Sant Jordi reactiva una escena coneguda: novetats, prescripció, circulació massiva de llibres. Però sota aquesta superfície hi ha una operació menys visible i més determinant. No només es recomanen lectures. Es defineixen marcs. Es decideix què entra dins del que avui es considera pensable i, amb això, què pot aspirar a ser programat, legitimat o finançat.

  

Hi ha una manera d’entendre la política cultural que posa el focus en allò que es fa: programar, produir, ampliar l’accés. Els textos d’aquesta setmana apunten en una altra direcció. Sense formular-ho obertament, desplacen la mirada cap a les condicions que fan possible l’experiència cultural: com es produeix, com es rep, com circula i sota quins marcs adquireix valor.

Aquest desplaçament no és menor. Sovint, la política cultural se sent més segura quan actua sobre entorns, recursos o dispositius que quan entra en terrenys més disputats com el criteri, el relat o la definició del valor cultural. La frontera no és tan neta com de vegades es pressuposa. Intervenir en les condicions també és orientar, encara que no es declari, quines formes culturals es consoliden, quines circulen millor i quines lectures acaben ocupant el centre.

  
Aquest #compartim recull lectures que posen el focus en les condicions materials del treball cultural, els límits dels models econòmics digitals i el sentit polític de la pràctica cultural en un context de precarietat estructural. Des del desenvolupament de l’Estatuto del Artista fins al debat sobre streaming, agència cultural i abandonament del sector, les peces seleccionades dibuixen un mapa de tensions que també travessen les polítiques culturals locals i interpel·len directament les decisions públiques que es prenen a escala municipal.

Comencem el 2026 amb una constel·lació de textos que no només exploren com la tecnologia entra a les arts escèniques, sinó com condiciona la manera com decidim, programem i mediïm la cultura. Més enllà del binomi entusiasme/alarma, la pregunta és més exigent: què passa amb la presencialitat, l’atenció i el sentit públic de la cultura quan la innovació esdevé criteri de gestió, de programació i de legitimitat institucional? En un context d’IA, immersivitat, algoritmes i saturació digital, pensar la tecnologia és també pensar la governança cultural.

Reconstruir las instituciones desde las redes y la inteligencia artificial

Autor: Ismael Peña-López

Data: 13 de novembre de 2025

Font: Recuperat de
https://www.linkedin.com/pulse/reconstruir-las-instituciones-desde-redes-y-la-ismael-pe%C3%B1a-l%C3%B3pez-4o4qf/

Context

L'autor reflexiona sobre com la intel·ligència artificial i les xarxes digitals transformen la manera d'entendre les institucions i la política. Lluny de veure la tecnologia com una amenaça, defensa la necessitat de "reconstruir des de dins" la institucionalitat democràtica, fent-la més oberta, deliberativa i basada en la confiança. El text proposa repensar la governança i la participació ciutadana en clau de sentit col·lectiu i propòsit compartit.

  
Aquesta quinzena, el debat cultural europeu i local s’entrellaça al voltant d’un mateix fil: com repensem les polítiques culturals perquè siguin més justes, sostenibles i properes. Les lectures seleccionades mostren una cultura en transició —entre la desigualtat i la innovació, entre la institucionalització i la creativitat ciutadana, entre la precarietat i la recerca d’un treball digne.

Aquesta edició incorpora una novetat: la secció “Pistes per als municipis”, que acompanya cada article amb reflexions específiques per als equips de cultura locals. Vol obrir ponts entre els grans debats internacionals i les realitats municipals, i oferir idees i aprenentatges que ajudin a llegir els moviments de fons de la cultura contemporània des del territori.

Les lectures d’aquesta quinzena parlen de la recuperació cultural desigual a Europa, la festa com a espai polític i creatiu, l’autogestió ciutadana, la creació digital, la visualització de dades com a eina narrativa, la intersecció entre art i educació, el pagament just i la sostenibilitat en l’art públic. En conjunt, apunten a una mateixa direcció: repensar la cultura des de prop, amb les persones al centre.

  
En temps d’incertesa i saturació, la cultura continua sent un espai on la complexitat no s’amaga, sinó que es pensa. Aquesta quinzena, les lectures ens interpel·len des de diversos angles: la responsabilitat de les institucions en contextos de guerra i desigualtat, la fragilitat dels models econòmics que sostenen la creació i la urgència de repensar la sostenibilitat cultural més enllà dels discursos verds. Entre les veus que qüestionen la instrumentalització de la cultura i les que reclamen una mirada més humana sobre la gestió, emergeix una idea comuna: la cultura no és només un sector, sinó una manera de respondre —ètica i col·lectivament— al món que vivim.
  
  

Ja n’hi ha prou d’excuses per parlar castellà

Diglòssies de mal pagador

Núria Cadenes, 8 d'octubre de 2025

L’article de Núria Cadenes critica la justificació recurrent que alguns creadors usen per emprar majoritàriament el castellà en les seves obres: la “veracitat” o el “realitat del carrer”. Aquestes excuses, diu l’autora, volen legitimar l’ús del castellà com una llengua que fa més creïbles escenes o personatges, especialment en produccions en català que contenen fragments o motius lingüístics en castellà.