Interacció

amb Oriol Picas
 

Tenint en compte que, amb molta probabilitat, les restriccions de recursos al sector públic es mantindran durant els propers anys, cal promoure una metodologia de treball més basada en la cooperació intermunicipal, de la qual ja se n’està percebent un creixement a dia d’avui. El sector cultural segueix estant a la cua de tota una sèrie d’altres sectors públics en què hi ha una forta competència pels recursos i, malgrat la manca de finançament, no hem de quedar-nos de braços plegats sinó ser pragmàtics i fer quelcom al respecte.
 

D’aquesta manera és com presentava el seu repte Oriol Picas, que treballa en els àmbits de l’ordenació de serveis i equipaments culturals públics, així com en la promoció de xarxes de cooperació entre equipaments culturals.

Va ser una sessió adreçada principalment als regidors i regidores de cultura de municipis amb menys de 50.000 habitants, en la qual els continguts van sorgir mitjançant la co-creació. Partint de casos concrets presentats entre tots i totes les assistents es van arribar a plantejar qüestions més generals: les xarxes de cooperació funcionen bé? Qui les governa? Són realment eficaces? Així doncs, seguint les pautes proporcionades per Picas, els assistents van compartir diversos projectes cooperatius de manera descriptiva, dels quals a banda de les dades bàsiques (nom, any de creació, vincle jurídic, òrgans de govern, àmbit d’actuació...) es tractaven de respondre preguntes com ara: Hi són tots els membres que han de ser-hi? Qui defineix i acorda els objectius compartits? El tipus de vincle jurídic és la millor fórmula pel projecte?

 

Un dels exemples paradigmàtics que es va posar sobre la taula va ser el de la Xarxa de Biblioteques Municipals, que ja havia estat considerat diverses vegades com un cas d’èxit al llarg de les jornades. La resta, tenien a veure especialment amb xarxes d’àmbit local en relació a la música, la dansa i les arts escèniques.

Certament, i atesa la diversitat de casos existents, Picas apuntava la complexitat de fer una foto fixa de com ha (o hauria) de ser la cooperació intermunicipal. Precisament per aquest motiu la metodologia proposada va servir per rescatar tots aquells elements que cridaven l’atenció, així com els patrons que se solen repetir independentment de l’àmbit i el tipus de xarxa:
 

• És cert que caldrien més subvencions econòmiques, però també més suports tècnics. Els equips sovint tenen més feina de la que poden assumir, i aquesta saturació del dia a dia els impedeix centrar esforços en projectes mancomunats, que entén com una càrrega de treball extra. Tanmateix, cal fer notar que treballar mancomunadament afavoreix l'economia d'escala i l'aprofitament de recursos.
   
• Seguint aquest mateix fil, també sol passar que el pes del treball tècnic recaigui en un únic dels municipis implicats i que aquestes circumstàncies acabin sent el detonant de la fi de la cooperació.
   
• És bo que el projectes sorgeixin de la iniciativa de diversos municipis, però el que és cert és que això sovint genera dificultats i que, de totes maneres, es necessita una estructura tècnica mínima per poder-los fer funcionar. Tot seguit es va puntualitzar que quan parlem de xarxes de la diputació aquestes debilitats es difuminen, però en alguns casos això també provoca que els ajuntaments se les miren amb una certa distància.
   
• Cal que els regidors i regidores es preguntin: per a qui s’ha de fer la programació cultural? Només pel municipi, o també per l’entorn proper? Sumar esforços pot ajudar a estalviar recursos o a destinar-los a altres funcions, i aquesta és un dels avantatges de les xarxes de cooperació; l’economia s’escala.
   

A continuació, el docent va presentar a mode d’exemple el projecte dels Museus de Suport Territorial, mitjançant el qual un equipament museístic mitjà o gran s’estructura al voltant de museus o centres d’interpretació propers, més petits i que sovint tenen dificultats per gestionar el seu dia a dia sols. Normalment, els equipaments petits duen a terme els serveis bàsics i reben suport per part de l’equipament de rellevància en les tasques i serveis especialitzats, als quals ells no poden arribar per falta de recursos. Malgrat tractar-se d’un projecte lent, dens i pautat, que implica convenis entre museus i amb l’administració pública, els resultats fins ara han estat força satisfactoris i la guia metodològica que s’ha publicat al respecte pot ser una font d’inspiració extrapolable, amb totes les adaptacions i variacions pertinents, a altres equipaments culturals.
 

Com a cloenda de la sessió, Picas va fer uns apunts finals respecte a dos aspectes. D’una banda, va al·ludir a la recerca i treball d’anàlisi sobre la cooperació intermunicipal, encara molt escassa, i en la qual també caldria avançar. D’altra banda, va reivindicar un cop més la necessitat de ser pragmàtics com a resposta al moment que estem vivint, en què son moltes i diverses les circumstàncies que dificulten impulsar projectes d’iniciativa pròpia o crear noves estructures. Cal que els organismes i institucions ja existents es donin suport i treballin de la mà, deia Picas, que va posar l’atenció als consells comarcals entenent-los com a estructura de coordinació de les xarxes de cooperació supralocal per la seva posició intermèdia entre els municipis i les grans administracions públiques, les diputacions i la generalitat.

Inicieu sessió o registreu-vos per enviar comentaris