Interacció

Aquest comentari recull un debat viu que hem mantingut recentment entre diverses persones de l'equip del CERC. Les reflexions que s’hi exposen no parteixen només de l’anàlisi d’un informe, sinó també de les preguntes, els matisos que han sorgit entre professionals que comparteixen experiències diverses. El volem compartir com una invitació a continuar pensant plegats.

 Cultura i urgència: què estem cridant quan cridem l’atenció?
   

L’Eurobaròmetre 562 ens diu que el "no tinc temps" és una de les respostes més habituals per no participar en cultura. La manca de temps com a barrera és transversal. Això ens ha dut a una pregunta de fons: com competeix la cultura en un món on l’atenció és limitada i la competència per ocupar-la és ferotge?

Aquí va aparèixer el concepte de "urgència de l’oferta cultural": com fer que la cultura no només sigui disponible, sinó percebuda com necessària, immediata, impossible de posposar. No com a estratègia de màrqueting, sinó com a resposta a una necessitat real de comunitat, sentit i emoció.

"Potser no es tracta de fer més propostes urgents, sinó de fer-les col·lectivament rellevants."
   

Això ens obre preguntes:

• Què fa que una proposta cultural sigui percebuda com urgent?
• Estem oferint cultura amb vocació de permanència... però sense urgència?
• Com es viu tot plegat fora de Barcelona, més enllà de l’àrea metropolitana?
     

Des de l'equip, algú va dir: potser la pressió per l’urgència és un efecte de la hiperoferta urbana, mentre que en contextos més petits, la relació amb la cultura es viu amb més calma i fidelitat. Però aquí apareix un altre element clau: la manca de coordinació entre agendes municipals, que sovint fa que propostes molt interessants acabin trepitjant-se entre si. Sense planificació territorial, ni la cultura urgent ni la rellevant tenen espai per respirar.
   

El debat es va tornar més intens quan algú va llençar una crítica clara:

"La creació d’urgències culturals és pur màrqueting. La cultura veritable ja és gairebé invisible. La resta és acreditació social."

I hi va afegir:

"La viscuda és l’única vàlida."
   

A partir d’aquí, la conversa es va fer més fina. Una resposta va plantejar que crear un marc d’urgència no és necessàriament negatiu, si serveix per obrir espai perquè passi l’experiència. El problema és quan el relat substitueix el contingut:

"El relat hauria de conduir a l’experiència, no substituir-la."

Però la desconfiança persisteix. Un altre comentari deia:

"Avui et poden colar qualsevol cosa. Només falta posar-hi mitjans i crear la necessitat. Allò del fear of missing out, etc."
   

I aleshores algú va posar sobre la taula una dimensió fonamental:

"Una altra qüestió seria com les xarxes socials digitals han contribuït alhora a generar connexions interessants però també a alimentar aquestes urgències. No vol dir que abans de les xarxes no es poguessin colar propostes inflades, però és evident que hi ha un abans i un després."

Aquesta aportació apunta just al cor del debat contemporani: com les plataformes digitals transformen no només com accedim a la cultura, sinó com la valorem, l’esperem i la jerarquitzen. S’han convertit en eines potents de recomanació i de descoberta, però també poden crear bombolles de prescripció i generar urgències artificials. La pregunta no és només què fem amb el relat, sinó quin paper juguen els canals que el distribueixen.
   

I aquí arriba la gran pregunta:

"I qui diu què val la pena viure?"
   

Si ho decideix el mercat, el risc és que només es mantingui allò que es ven. Si ho decideix una elit, el risc és que la cultura es desconnecti. Per això cal construir espais on el criteri sigui plural, arrelat, contextualitzat.

Allò que val la pena viure no pot ser només una construcció d’autoritat; ha de ser una conversa. I si pot ser, compartida, en veu baixa i en plural.
   

Un debat que no s’ha d’acabar

Aquest comentari no pretén concloure res. Més aviat el contrari: vol donar forma provisional a una conversa que ja està passant i que potser encara no té prou espais per fer-se visible.

Si parlem d’urgències culturals, parlem també de què prioritzem, per què ho prioritzem, i amb qui ho decidim. I això afecta la programació, la comunicació, els criteris de finançament, el paper dels mitjans i la complicitat —o no— dels ciutadans.

Potser la millor manera de crear urgència cultural és crear comunitat cultural.
   

Continuem?

Et convidem a continuar aquesta conversa. Pots comentar, escriure, discrepar, compartir experiències del teu territori, o simplement sumar preguntes.

Què fa que una proposta cultural sigui inajornable?

Com sabem que el que estem programant val la pena viure-ho… i amb qui ho valorem?
   

T’hi sumes?

 “No tinc temps”: una resposta universal?
  

Una de les dades recurrents de l’Eurobaròmetre 562 és que la manca de temps és una de les barreres més esmentades per participar en activitats culturals. A Espanya, ho diu un 40 % de la població. Però, és una excusa nostra o un fenomen europeu?

Les dades mostren que la resposta “no tinc temps” és força transversal a Europa, i de fet, alguns dels percentatges més alts es troben fora del sud: Luxemburg (44 %), Xipre (43 %) i Països Baixos (36 %). Per contra, a Itàlia o Alemanya només ho menciona un 21 %.

Per tant, més que una “crossa mediterrània”, sembla una percepció compartida però desigual, potser relacionada amb com s’organitza el temps, quina prioritat té la cultura o quina accessibilitat real ofereix cada context.

La  barrera del temps no és només una qüestió de rellotge. També ho és de sentit, d’oportunitat i de reconeixement. Aquí entra en joc una idea clau: l’urgència de l’oferta cultural. És a dir, fins a quin punt el ciutadà percep que aquella proposta cultural és rellevant ara, que interpel·la una necessitat, una emoció o un repte compartit. Si la cultura no es percep com una cosa urgent —com una cosa que val la pena no posposar—, és fàcil que acabi relegada per altres prioritats del dia a dia.

I això també es pot treballar des de les polítiques culturals: com generem contextos i relats que facin que la cultura no només estigui disponible, sinó que sigui imprescindible.

 ______________________________________________________________________________________________