Interacció

Amb la primavera arriba l’abril, el mes de Sant Jordi, de la lectura i del coneixement. I quina il·lusió ens fa que ens acompanyin les recomanacions de l'Ingrid Guardiola, realitzadora, productora i assagista cultural, per a festejar aquesta data.

Esperem que en gaudim tant com n’hem gaudit nosaltres al llegir-los!
   

Ingrid Guardiola és doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professora de la Universitat de Girona, assagista, realitzadora audiovisual i investigadora cultural.

Des de 2021 i fins al maig d’aquest any serà la directora del Bòlit - Centre d'Art Contemporani de Girona. El seu treball indaga en les relacions socioculturals que s’estableixen entre la cultura, la tecnologia i la societat i incideix en qüestions com la desigualtat o el gènere.

En gestió i producció cultural, des del 2002 fins al 2020, ha realitzat continguts i coordinat projectes al CCCB com Soy Cámara, BCNmp7, Gandules, En Guerra, NANO, Canal Alfa de Kosmopolis, NOW o Xcèntric. També ha coordinat el MINIPUT (Mostra de Televisió de Qualitat, 2002-2018), el Mercat Audiovisual de Catalunya (2005-2006) i el PrimaveraPro on Screen en la seva primera edició el 2016.

Ha format part del comitè executiu del Consell de la Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (2016-2021), del Consell Assessor del Teatre Lliure (2019-2021) i del Patronat d’Hangar (2020-2021).

Ha comissariat o participat a les exposicions Apories sobre l'aire (2024), Fer créixer plantes en l'obscuritat (2023), El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta (2023), És a no dir (2023), Parar taula (2022), Insectòdrom (2022), Cap a les deus: una gramàtica fluvial, “Radiomensió” (El Prat de Llobregat 2009), «La dimensió poc coneguda: Pioneres del cinema» (Museo del Cine, 2014) i Terralab (des de 2016 fins 2018, MUME, Museu de l’Empordà).

L’any 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge documental, Casa de ningú (Boogaloo Films, Open Society Foundations, CCCB). El 2018 va publicar el seu primer assaig, L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (Premi Crítica Serra d’Or d’assaig); i també ha publicat el seu segon assaig escrit amb Marta Segarra: Fils, un assaig sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat (Arcàdia, 2020). Aquest mateix any ha publicat La servitud dels protocols.

Podeu seguir-la al blog:

hiperboreana.blogspot.com
   

Anem a llegir el que ens vol compartir:

Com tothom, pateixo el mal de la pobresa temporal i del consum cultural vinculat a la feina i a les circumstàncies: consum circumstancial. També és veritat que he dedicat els últims quatre anys a la direcció i gerència del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, a la criança del meu fill que ara té set anys i a l’escriptura de La servitud dels protocols (2025, Arcàdia). Dit això...
   

Escolto:

Escolto la ràdio quan tragino per la cuina al matí, de vegades Catalunya Ràdio (emulant el que he après a casa des de que era petita), de vegades Catalunya Música o res perquè hem de córrer perquè fem tard a l’escola. Escolto Ciutat Maragda de David Guzmán a la carta, que em recorda que hi va haver un temps en què la ràdio i la televisió públiques catalanes vetllaven pels continguts culturals de qualitat, i n’hi havia a mansalva. En David, com la Virgili, resisteixen. Escolto Les dones i els dies de Montse Virgili, que em sembla l’únic programa feminista que sempre et sorprèn a nivell editorial  i que indaga en la societat i la cultura d’una forma rica i polièdrica. Escolto, quan puc, Territori clandestí de Ràdio 4 i, a les nits, quan treballo a l’escriptori, m’acompanyo de Night Tracks, de la BBC Four, el meu programa preferit de música.
   

Miro:

El Telenotícies a la carta; poso atenció a alguns dels periodistes de TV3 de l’àrea d’internacional, que sempre és el més difícil d’aterrar, com Xesco Reverter, Lídia Herèdia, Txell Feixas o Manel Alías. En Xesco Reverter, en concret, em sembla excepcional. Mirava “Quan arribin els marcians”, “Tot el temps del món” i les entrevistes d’en Graset. Quan coordinava el MINIPUT i escrivia i parlava sobre formats audiovisuals ho mirava tot, però ara ja no. També quan treballava amb el “Soy Cámara”, el programa del CCCB, buidàvem internet a diari i la història del cinema i de la televisió amb en Fèlix Pérez-Hita i l’Andrés Hispano. El que ha quedat són més de 200 programes de vídeo-assaig que qui vulgui pot mirar online: https://www.youtube.com/soycamaracccb

M’he tornat una clàssica, vaig al Cinema Truffaut quan puc i estic subscrita a Filmin, però m’agrada que els amics que estan més connectats a la subtrama d’internet m’enviïn algunes de les seves imatges més desconcertants –si és que encara ens desconcerta alguna cosa-.
   

Llegeixo:

He rellegit molt, per força, el meu llibre “La servitud dels protocols” per poder-lo publicar aquest març. Gràcies al llibre m’ha agradat recuperar Lewis Mumford, Sigfried Kracauer, Mark Fisher o Svetlana Boym. Sobre el tema del capitalisme de plataforma i l’algoritmocràcia, des de la perspectiva de l’actualitat, estic llegint Algoritmocràcia d’Arthur Grimonpont (Llibres del Segle, 2024), Utopías digitales d’Ekaitz Cancela (Verso, 2025) i Una teoría crítica de la inteligencia artificial de Daniel Innerarity (Galaxia Gutemberg, 2024), ja que vam compartir un “Diàleg de Sant Jordi” el passat 9 d’abril. Tinc pendents de llegir tres llibres de gent estimada que em semblen grans referents: “Living surfaces” d’Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka (MIT, 2024), “Tiempo de espera: Marx, Artaud y la fuerza del dolor” de Santi López Petit (2025, Verso) i “L’Escrita” de Perejaume, que va començar al Bòlit el 2021. Segueixo tot el que escriu Boris Groys, tot el que publica Arcàdia i els articles de Joan Burdeus.

En quant a ficció en llegeixo molta menys, però estic amb Chesterton (l’únic que em fa riure amb la boca ampla) amb “El napoleó de Notthing Hill”, publicat originalment el 1904 i situat al Londres de 1984, una manera de reconciliar Orwell i l’absurd, la teoria política i l’humor, en un estil únic; i Els habitants del pis 200 d’Elvira Augusta Lewi, (2023, Males Herbes, publicat originalment el 1936), on també hi brilla un deix d’absurd i de ciència ficció. A Brussel·les vaig comprar un llibre antic sobre invents inútils molt bonic. També miro manuals de plantes, arbres, minerals i ocells amb el meu fill. Sobretot ocells.

En general començo molts llibres i em costa acabar-los, els manego tots alhora, la pobresa temporal dels últims quatre anys és alarmant i el meu desordre potser també. De vegades, si tinc dues o tres hores disponibles seguides, els llegeixo d’una tirada. Dels llibres n’oblido totes les trames i només en retinc les imatges, els conceptes, les idees i l’estil. Treballar de valent m’ha fet més pobra a nivell d’atenció disponible i, segurament, he esdevingut una lectora més irregular i massa abonada a la mirada interessada, és a dir, a trobar en els llibres allò que ja hi busco prèviament. Espero poder canviar, aviat, aquesta manera de llegir. Vaja, n’estic segura. Sobre això de les trames, no té a veure amb l’atenció, simplement, les trames no m’interessen a no ser que siguin imprescindibles per entendre un context polític o epistemològic.
   

Algú que trobo molt interessant:

Estem preparant una exposició sobre dones escriptores i espai públic amb l’Anna Maria Iglesia i la Mita Casacuberta per a la Feria del Libro de Guadalajara de Mèxic –sota la direcció d’Anna Guitart- i ens estem acompanyant de dones imprescindibles que van des de la Teresa Claramunt, passant per la Rosa Arquimbau, l’Anna Murià o les nostres admirades escriptores contemporànies -són munió-. L’Alba Cros ens ajudarà a posar-hi la bona forma audiovisual.

He intentat treballar sempre amb bona gent que són gent bona. Pel Bòlit hi han passat artistes amb qui s’ha acabat tramant una amistat i que m’agraden molt, com Pere Noguera, Alícia Voguel, Pep Vidal, Lúa Coderch o Job Ramos, entre molts d’altres. En l’àmbit tecnològic segueixo d’a prop el que fa Taller Estampa, Playmodes, Joana Moll, Paula Artès, Núria Nia, Mario Santamaría o Azahara Cerezo. Admiro el treball amb dones que fan Mireia Sallarès, Núria Güell o Isabel Banal. Al llibre que treurem amb el Bòlit el 25 d’abril del 2025 hi surten totes i tots. Pel Bòlit, en els últims quatre anys, n’han passat 213 en format expositiu o residència.  Tres de les exposicions que més m’han agradat o que m’han fet rumiar d’aquest últim any han estat Sotaveu de Mar Arza a la Virreina, De festes i des/fetes de Marga Ximénez a la Fundació Vila Casas o Accident d’Hac Vinent a la Fundació Miró.

Em sento a prop de les bregues intel·lectuals i morals de Yayo Herrero, Marta Tafalla, Joana Masó o Marta Segarra.

Actualment, amb els amics i filòsofs Laurent de Sutter, Krzysztof Katkowski i Srecko Horvat hem començat a organitzar una plataforma anomenada “Peripherical Constellation” de filòsofs, investigadors culturals i activistes europeus amb qui compartim neguits, reptes i propostes. Hem començat per Europa, les múltiples europes que encarna cada país del vell continent, intentant pausar les referències i ubicacions anglosaxones. Gràcies a aquesta plataforma informal i modulable, que està tot just naixent, per exemple, vaig poder assabentar-me del que estava passant a Sèrbia de primera mà, ja que a les notícies no en deien res.
   

Segueixo aquestes institucions:

He seguit intensivament el Bòlit, centre d’art contemporani, en els últims quatre anys i la programació de la Xarxa de Centres d’Art de Catalunya, juntament amb els principals museus i fundacions artístiques del país. També segueixo la programació dels equipaments culturals de la Ciutat de Girona, com La Volta o la programació de l’Ateneu de la Comacros de Salt.

Segueixo, perquè n’estic subscrita, les publicacions com La Directa o Sentit Crític. També estic subscrita al Diari Ara, on hi col·laboro. Crec que revistes com L’Avenç, amb Núria Iceta, o Serra d’Or, amb l’Andreu Gomila, estan incorporant una mirada editorial molt interessant en l’últim any i un joc de temes i signatures que “fa país”, que dirien alguns, en el millor dels sentits possibles, és a dir, des de l’exigència i compromís intel·lectual i literari. Estic subscrita a The Syllabus, que sempre ofereixen continguts necessaris per pensar les urgències contemporànies, sobretot aquelles vinculades amb el capitalisme i la tecnologia. Estic atenta, de forma més o menys superficial i puntual, a d’altres mitjans d’esquerres com El salto, Contexto, Jacobin Revista, o les entrevistes de Vilaweb, però per engreixar bé la màquina, afinar més el diagnòstic i no anar tard, seria més convenient llegir tota la premsa  de dretes. És a dir, intento mantenir un peu a terra –a la nostra- i un peu més enllà per no quedar-nos massa enclotats i encofoiats.

Segueixo el Cinema Truffaut, la Xarxa de Biblioteques de Catalunya i de Girona, el Sindicat de Llogateres i Birding Catalunya.

Formo part de l’AFA de l’escola El gegant del rec de Salt (ara en soc la secretària), una zona franca necessària i divertida.
   

Article Interacció. Indispensable!

Voldria parlar de les jornades Interacció, on sempre he après molt. Hi he participat dues vegades, una com a conferenciant i una altra com a relatora. Recordo molt vivament l’edició de 2014, una sessió molt viva que basculava entre el 15M (2011) i l’elecció de Barcelona en comú per regir el consistori amb Ada Colau com a alcaldessa. Aquelles jornades van ser intenses i fructíferes i es va discutir la relació entre la cultura, allò públic i la governança des de múltiples perspectives i, fins i tot, colors polítics. En aquella assemblea cultural hi era tothom. Teníem la sensació que la cultura estava en joc i que aquell joc depenia de nosaltres. Per ingenuïtat o sentit de la responsabilitat volíem creure-ho. Va ser un debat imprescindible, també per ampliar la relació entre la representativitat política i els models culturals. 
   

Això em manté desperta a la nit

Intento que res em mantingui desperta a la nit.

_____________________________________________________________________