filosofia

Pensament contemporani en temps de pandèmia.

Sopa de Wuhan | ASPO (Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio) - Pablo Amadeo

Deixem el telèfon mòbil per un moment, apaguem la televisió amb les notícies 24h i les apps que barregen notícies de qualsevol punt del món amb imatges quotidianes de confinament. És hora també de llegir i reflexionar, de prendre's temps per pensar. Fem una pausa a l’ara i aquí, per mirar enrere i sobretot, endavant.
 

«Sopa de Wuhan» és el títol del llibre creat per ASPO (Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio), una iniciativa editorial -on-line i gratuïta- de l'argentí Pablo Amadeo que aglutina una quinzena de pensadors i pensadores d'Alemanya, Itàlia, França, Espanya, EUA, Corea de Sud, Eslovènia, Bolívia, Uruguai i Xile. Els articles, que formen el llibre, s’han publicat el darrer mes en diversos mitjans, sobre la crisi sanitària, social i econòmica que està vivint el món. La publicació vol reflectir polèmiques i debats recents al voltant dels escenaris que s'obren amb la pandèmia del Coronavirus, les mirades sobre el present i les hipòtesis sobre el futur. Pensament d’avui, des del confinament.

Les claus de la futurabilitat: possibilitat, potència i poder

Franco “Bifo” Berardi | Caja Negra
Quantes vegades ens hem imaginat el futur? O, més ben dit... quantes vegades l’hem vist? Ja a finals del segle XIX els lectors de Jules Verne es van apropar de la mà de les seves novel·les a hipotètics futurs que en alguns àmbits no s’allunyàven gaire del que realment ha acabat succeint. Més tard va ser George Orwell qui ens va transportar a un futur distopic on tot era sabut i vigilat pel Gran Germà. De les novel·les a les pel·lícules, i de les pel·lícules, a les sèries de televisió, on les actuals i premiades Black Mirror o The Handmaid’s Tale són tendència entre joves i grans.

Doble o descafeïnat?

Alberto Santamaría | Siglo XXI

Poques vegades veurem una persona aficionada al cafè demanant-ne un de descafeïnat. Però malgrat la seva recent història (100 anys no són res si es comparen amb els més de set segles de l’ús del gra de cafè) s’ha fet un lloc dins del consum total, assolint el 10%. És aquesta una manera de diversificar (i augmentar) el tipus de consumidors? Alguns pensadors i crítics d’art consideren que ha passat quelcom semblant en el cas de l’art. Ara bé, quin és el preu a pagar perquè l’art i la cultura aconsegueixin més presència i popularitat a la nostra societat?

Tenir coneixement de la recerca artística

Gerard Vilar | Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Núm. 43, 2018

Quin és el valor cognitiu de les arts? Preneu llapis i paper!

Generalment s’hi associen diferents formes d’emotivismes, formalismes i sentimentalismes a les obres d’art, però què n’aprenem realment o què podem arribar a aprendre de les arts, sobretot quan les obres tenen un bon coixí de recerca?

Marina Garcés: "Està a les nostres mans fer-nos millors". La filòsofa defineix la crítica com l'art dels límits

Terrícoles | dijous, 6 de juny del 2019 

Actitud il·lustrada, filosofia crítica, fi del món, futurs compartits, pors íntimes, transgressió, modernitat i postmodernitat, nou capitalisme, reptes contemporanis…. Begoña Román conversa amb la filòsofa i assagista Marina Garcés. 

ReAccionar les Humanitats

La paciència és la mare de la ciència? Probablement la mare de la ciència i de la paciència, siguin les humanitats, perquè és a partir de les preguntes i de la raó que desfilen totes les ciències que expliquen la vida, o ho procuren. D’entre elles, les humanitats s’han relegat de certs àmbits per la seva aparent manca d’utilitarisme dins la societat de consum, o això ens han volgut fet creure?

Com penses pensar?

Si pensem en pensar, podem caure en el tòpic que ja hi ha pensadores i pensadors, hi ha la filosofia que es dedica a pensar. Però treballar el pensament crític és cosa de totes. I doncs què et penses?

Emilio Lledó. Tres apunts imprescindibles sobre educació i cultura

Emilio Lledó | Taurus

En un espai com Interacció 18, on repensem l’educació i la cultura com a àmbits inseparables de la noció d’humanitat; on parlem de les arts i les ciències, de les imatges i les paraules, dels viatges i la memòria col·lectiva i, més encara, de la igualtat i la llibertat, la figura d’Emilio Lledó (Sevilla, 1927), pensador amb una llarga trajectòria en la docència universitària que ha fet de l’educació el centre de la seva filosofia, ha de ser ben present.

En l’ideal pedagògic d’Emilio Lledó hi figuren tres conceptes, ‘cultura’, ‘política’ i ‘educació’, els quals al llarg de la seva obra han anat teixint una reflexió madura i compromesa sobre l’essència de les persones i el desenvolupament de les seves vides. Si bé l’abast d’questa reflexió és amplíssim, avui volem destacar alguns dels àmbits en què es concreta en l’obra “Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía” (2018), tenint en compte els debats globals i locals que caracteritzen la nostra actualitat:

  • l’educació per a la cultura de la democràcia,
  • l’educació per a tota la vida i
  • els espais de l’educació institucionalitzada.

El calidoscopi de la cultura popular

John Storey | Octaedro

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si “turisme” i “cultura”, per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, “turisme cultural” és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”. De què parlem realment quan fem servir aquestes paraules? Què entenem per “cultura” i per “popular”? Quina diferència presenta amb la cultura de masses, la cultura folklòrica o la baixa cultura? Per intentar respondre aquestes preguntes, John Storey va escriure a finals dels anys noranta “Teoría cultural y cultura popular”.

Queer dius?

‘I am your worst fear, I am your best fantasy’

Fa molt temps que aquest lema es va convertir en una icona dels moviments d’alliberament sexual arrel de les protestes de Stonewall  un 28 de juny, reversionat uns anys més tard a Catalunya després de la mort del dictador amb un ‘Nosaltres no tenim por, nosaltres som’ a la primera manifestació del moviment a Barcelona.