Els meus millors consells, d'Ingrid Guardiola

Amb la primavera arriba l’abril, el mes de Sant Jordi, de la lectura i del coneixement. I quina il·lusió ens fa que ens acompanyin les recomanacions de l'Ingrid Guardiola, realitzadora, productora i assagista cultural, per a festejar aquesta data.

Esperem que en gaudim tant com n’hem gaudit nosaltres al llegir-los!
   

Ingrid Guardiola [2] és doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professora de la Universitat de Girona, assagista, realitzadora audiovisual i investigadora cultural.

Des de 2021 i fins al maig d’aquest any serà la directora del Bòlit - Centre d'Art Contemporani de Girona [3]. El seu treball indaga en les relacions socioculturals que s’estableixen entre la cultura, la tecnologia i la societat i incideix en qüestions com la desigualtat o el gènere.

En gestió i producció cultural, des del 2002 fins al 2020, ha realitzat continguts i coordinat projectes al CCCB [4] com Soy Cámara [5], BCNmp7 [6], Gandules [7], En Guerra [8], NANO, Canal Alfa de Kosmopolis [9], NOW o Xcèntric [10]. També ha coordinat el MINIPUT [11] (Mostra de Televisió de Qualitat, 2002-2018), el Mercat Audiovisual de Catalunya [12] (2005-2006) i el PrimaveraPro [13] on Screen en la seva primera edició el 2016.

Ha format part del comitè executiu del Consell de la Cultura de l’Ajuntament de Barcelona [14] (2016-2021), del Consell Assessor del Teatre Lliure [15] (2019-2021) i del Patronat d’Hangar [16] (2020-2021).

Ha comissariat o participat a les exposicions Apories sobre l'aire [17] (2024), Fer créixer plantes en l'obscuritat [18] (2023), El meu cos coneix cants inaudits, la carn diu ver, soc carn espaiosa que canta [19] (2023), És a no dir [20] (2023), Parar taula [21] (2022), Insectòdrom [22] (2022), Cap a les deus: una gramàtica fluvial [23], “Radiomensió” (El Prat de Llobregat 2009), «La dimensió poc coneguda: Pioneres del cinema» (Museo del Cine, 2014) i Terralab [24] (des de 2016 fins 2018, MUME, Museu de l’Empordà).

L’any 2017 va estrenar el seu primer llargmetratge documental, Casa de ningú  [25](Boogaloo Films, Open Society Foundations, CCCB). El 2018 va publicar el seu primer assaig, L’ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície  [26](Premi Crítica Serra d’Or d’assaig); i també ha publicat el seu segon assaig escrit amb Marta Segarra: Fils, un assaig sobre el confinament, la vigilància i l’anormalitat  [27](Arcàdia, 2020). Aquest mateix any ha publicat La servitud dels protocols. [28]

Podeu seguir-la al blog:

hiperboreana.blogspot.com [29]
   

Anem a llegir el que ens vol compartir:

Com tothom, pateixo el mal de la pobresa temporal i del consum cultural vinculat a la feina i a les circumstàncies: consum circumstancial. També és veritat que he dedicat els últims quatre anys a la direcció i gerència del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, a la criança del meu fill que ara té set anys i a l’escriptura de La servitud dels protocols [28] (2025, Arcàdia). Dit això...
   

Escolto:

Escolto la ràdio quan tragino per la cuina al matí, de vegades Catalunya Ràdio (emulant el que he après a casa des de que era petita), de vegades Catalunya Música o res perquè hem de córrer perquè fem tard a l’escola. Escolto Ciutat Maragda [30] de David Guzmán a la carta, que em recorda que hi va haver un temps en què la ràdio i la televisió públiques catalanes vetllaven pels continguts culturals de qualitat, i n’hi havia a mansalva. En David, com la Virgili, resisteixen. Escolto Les dones i els dies [31] de Montse Virgili, que em sembla l’únic programa feminista que sempre et sorprèn a nivell editorial  i que indaga en la societat i la cultura d’una forma rica i polièdrica. Escolto, quan puc, Territori clandestí [32] de Ràdio 4 i, a les nits, quan treballo a l’escriptori, m’acompanyo de Night Tracks [33], de la BBC Four, el meu programa preferit de música.
   

Miro:

El Telenotícies a la carta [34]; poso atenció a alguns dels periodistes de TV3 de l’àrea d’internacional, que sempre és el més difícil d’aterrar, com Xesco Reverter, Lídia Herèdia, Txell Feixas o Manel Alías. En Xesco Reverter, en concret, em sembla excepcional. Mirava “Quan arribin els marcians”, “Tot el temps del món” i les entrevistes d’en Graset. Quan coordinava el MINIPUT i escrivia i parlava sobre formats audiovisuals ho mirava tot, però ara ja no. També quan treballava amb el “Soy Cámara”, el programa del CCCB, buidàvem internet a diari i la història del cinema i de la televisió amb en Fèlix Pérez-Hita i l’Andrés Hispano. El que ha quedat són més de 200 programes de vídeo-assaig que qui vulgui pot mirar online: https://www.youtube.com/soycamaracccb [35]

M’he tornat una clàssica, vaig al Cinema Truffaut [36] quan puc i estic subscrita a Filmin, però m’agrada que els amics que estan més connectats a la subtrama d’internet m’enviïn algunes de les seves imatges més desconcertants –si és que encara ens desconcerta alguna cosa-.
   

Llegeixo:

He rellegit molt, per força, el meu llibre “La servitud dels protocols” per poder-lo publicar aquest març. Gràcies al llibre m’ha agradat recuperar Lewis Mumford [37], Sigfried Kracauer, Mark Fisher [38] o Svetlana Boym [39]. Sobre el tema del capitalisme de plataforma i l’algoritmocràcia, des de la perspectiva de l’actualitat, estic llegint Algoritmocràcia [40] d’Arthur Grimonpont (Llibres del Segle, 2024), Utopías digitales [41] d’Ekaitz Cancela (Verso, 2025) i Una teoría crítica de la inteligencia artificial [42] de Daniel Innerarity (Galaxia Gutemberg, 2024), ja que vam compartir un “Diàleg de Sant Jordi [43]” el passat 9 d’abril. Tinc pendents de llegir tres llibres de gent estimada que em semblen grans referents: “Living surfaces” d’Abelardo Gil-Fournier i Jussi Parikka (MIT, 2024), “Tiempo de espera: Marx, Artaud y la fuerza del dolor” de Santi López Petit (2025, Verso) i “L’Escrita” de Perejaume, que va començar al Bòlit el 2021. Segueixo tot el que escriu Boris Groys [44], tot el que publica Arcàdia [45] i els articles de Joan Burdeus [46].

En quant a ficció en llegeixo molta menys, però estic amb Chesterton [47] (l’únic que em fa riure amb la boca ampla) amb “El napoleó de Notthing Hill”, publicat originalment el 1904 i situat al Londres de 1984, una manera de reconciliar Orwell i l’absurd, la teoria política i l’humor, en un estil únic; i Els habitants del pis 200 [48] d’Elvira Augusta Lewi, (2023, Males Herbes, publicat originalment el 1936), on també hi brilla un deix d’absurd i de ciència ficció. A Brussel·les vaig comprar un llibre antic sobre invents inútils molt bonic. També miro manuals de plantes, arbres, minerals i ocells amb el meu fill. Sobretot ocells.

En general començo molts llibres i em costa acabar-los, els manego tots alhora, la pobresa temporal dels últims quatre anys és alarmant i el meu desordre potser també. De vegades, si tinc dues o tres hores disponibles seguides, els llegeixo d’una tirada. Dels llibres n’oblido totes les trames i només en retinc les imatges, els conceptes, les idees i l’estil. Treballar de valent m’ha fet més pobra a nivell d’atenció disponible i, segurament, he esdevingut una lectora més irregular i massa abonada a la mirada interessada, és a dir, a trobar en els llibres allò que ja hi busco prèviament. Espero poder canviar, aviat, aquesta manera de llegir. Vaja, n’estic segura. Sobre això de les trames, no té a veure amb l’atenció, simplement, les trames no m’interessen a no ser que siguin imprescindibles per entendre un context polític o epistemològic.
   

Algú que trobo molt interessant:

Estem preparant una exposició sobre dones escriptores i espai públic amb l’Anna Maria Iglesia i la Mita Casacuberta per a la Feria del Libro de Guadalajara [49] de Mèxic –sota la direcció d’Anna Guitart- i ens estem acompanyant de dones imprescindibles que van des de la Teresa Claramunt, passant per la Rosa Arquimbau, l’Anna Murià o les nostres admirades escriptores contemporànies -són munió-. L’Alba Cros ens ajudarà a posar-hi la bona forma audiovisual.

He intentat treballar sempre amb bona gent que són gent bona. Pel Bòlit hi han passat artistes amb qui s’ha acabat tramant una amistat i que m’agraden molt, com Pere Noguera, Alícia Voguel, Pep Vidal, Lúa Coderch o Job Ramos, entre molts d’altres. En l’àmbit tecnològic segueixo d’a prop el que fa Taller Estampa, Playmodes, Joana Moll, Paula Artès, Núria Nia, Mario Santamaría o Azahara Cerezo. Admiro el treball amb dones que fan Mireia Sallarès, Núria Güell o Isabel Banal. Al llibre que treurem amb el Bòlit el 25 d’abril del 2025 hi surten totes i tots. Pel Bòlit, en els últims quatre anys, n’han passat 213 en format expositiu o residència.  Tres de les exposicions que més m’han agradat o que m’han fet rumiar d’aquest últim any han estat Sotaveu [50] de Mar Arza a la Virreina, De festes i des/fetes [51] de Marga Ximénez a la Fundació Vila Casas o Accident [52] d’Hac Vinent a la Fundació Miró.

Em sento a prop de les bregues intel·lectuals i morals de Yayo Herrero, Marta Tafalla, Joana Masó o Marta Segarra.

Actualment, amb els amics i filòsofs Laurent de Sutter, Krzysztof Katkowski i Srecko Horvat hem començat a organitzar una plataforma anomenada “Peripherical Constellation” de filòsofs, investigadors culturals i activistes europeus amb qui compartim neguits, reptes i propostes. Hem començat per Europa, les múltiples europes que encarna cada país del vell continent, intentant pausar les referències i ubicacions anglosaxones. Gràcies a aquesta plataforma informal i modulable, que està tot just naixent, per exemple, vaig poder assabentar-me del que estava passant a Sèrbia de primera mà, ja que a les notícies no en deien res.
   

Segueixo aquestes institucions:

He seguit intensivament el Bòlit, centre d’art contemporani, en els últims quatre anys i la programació de la Xarxa de Centres d’Art de Catalunya [53], juntament amb els principals museus i fundacions artístiques del país. També segueixo la programació dels equipaments culturals de la Ciutat de Girona, com La Volta [54] o la programació de l’Ateneu de la Comacros de Salt.

Segueixo, perquè n’estic subscrita, les publicacions com La Directa [55] o Sentit Crític [56]. També estic subscrita al Diari Ara [57], on hi col·laboro. Crec que revistes com L’Avenç [58], amb Núria Iceta, o Serra d’Or [59], amb l’Andreu Gomila, estan incorporant una mirada editorial molt interessant en l’últim any i un joc de temes i signatures que “fa país”, que dirien alguns, en el millor dels sentits possibles, és a dir, des de l’exigència i compromís intel·lectual i literari. Estic subscrita a The Syllabus [60], que sempre ofereixen continguts necessaris per pensar les urgències contemporànies, sobretot aquelles vinculades amb el capitalisme i la tecnologia. Estic atenta, de forma més o menys superficial i puntual, a d’altres mitjans d’esquerres com El salto [61], Contexto [62], Jacobin Revista [63], o les entrevistes de Vilaweb [64], però per engreixar bé la màquina, afinar més el diagnòstic i no anar tard, seria més convenient llegir tota la premsa  de dretes. És a dir, intento mantenir un peu a terra –a la nostra- i un peu més enllà per no quedar-nos massa enclotats i encofoiats.

Segueixo el Cinema Truffaut, la Xarxa de Biblioteques de Catalunya [65] i de Girona [66], el Sindicat de Llogateres [67] i Birding Catalunya [68].

Formo part de l’AFA de l’escola El gegant del rec de Salt (ara en soc la secretària), una zona franca necessària i divertida.
   

Article Interacció. Indispensable!

Voldria parlar de les jornades Interacció, on sempre he après molt. Hi he participat dues vegades, una com a conferenciant i una altra com a relatora. Recordo molt vivament l’edició de 2014 [69], una sessió molt viva que basculava entre el 15M (2011) i l’elecció de Barcelona en comú per regir el consistori amb Ada Colau com a alcaldessa. Aquelles jornades van ser intenses i fructíferes i es va discutir la relació entre la cultura, allò públic i la governança des de múltiples perspectives i, fins i tot, colors polítics. En aquella assemblea cultural hi era tothom. Teníem la sensació que la cultura estava en joc i que aquell joc depenia de nosaltres. Per ingenuïtat o sentit de la responsabilitat volíem creure-ho. Va ser un debat imprescindible, també per ampliar la relació entre la representativitat política i els models culturals. 
   

Això em manté desperta a la nit

Intento que res em mantingui desperta a la nit.

_____________________________________________________________________