La residència d’artistes, un model consolidat

 Nicole Denoit, Catherine Douzou | Presses Universitaire François Rabelais

El model de residències artístiques s’ha anat consolidant els darrers anys, sobretot en els anomenats espais de creació. El cert és que el suport institucional en aquest tipus de processos és prou nou, i es troba en constant evolució, ja sigui per la morfologia i localització dels espais, períodes o disciplines, el contacte amb d’altres entitats o projectes, i el retorn social, entre d’altres.

En aquest cas, són dues dècades de residències d’artistes a França que queden reflectides en aquesta publicació fruit d’unes jornades d’estudi sobre “L’autoritat de l’artista en residència” a l’Universitat François-Rebelais de Tours, recopilant tot tipus d’experiències en situacions ben diverses entorn les residències, i debatent sobre l’autoritat que atorga a l’artista el fet de ser en residència amb el suport d’entitat culturals, ja siguin públques o privades. És una obra col·lectiva on han participat especialistes en estudis artístics i mediació, artistes professionals, representants d’empreses i institucions públiques.

En aquest balanç de les residències d’artistes franceses, primer de tot es presenten els organismes institucionals vinculats al suport de les residències artístiques com són la DRAC, els Consells generals, les Regidories de Cultura Municipal, els Serveis Culturals d’una universitat o el fins i tot el Ministeri de la Cultura i la Comunicació francès, tots ells d’una manera o altra implicats en el suport a aquests projectes de residències artístiques.

En primera instància es tracta un model amb molt de camí per recórrer a casa nostra, és el de residències a la universitat. Legitimar la residències artístiques a l’universitat, és una manera de fer partícips als estudiants del mateix procés de creació i a l’hora valorar la tasca dels artistes, sovint posada en dubte, especialment entorn les pràctiques contemporànies. La DRAC (Direcció general dels afers culturals) i CROUS (Centres regionals d’obres universitaries i escolars) han col·laborat amb la universitat de Tours en aquest cas, que serveix d’exemple per mostrar com les residències creatives han irromput a les universitats  franceses.

Es troben també exemples als propis centres d’exhibició, ja siguin centres d’art o espais escènics, com per exemple el Centre coreogràfic nacional, a Tours, Espace malraux (arts d’escena), Domaine de Chamarande, en art contemporani. Trencant amb la voluntat de limitar-se en la vessant de mostra, d’exposicions, d’artistes o d’obres, alguns centres d’art mostren la seva vessant més connexa amb la realitat contemporània introduint-hi la pròpia creació a través de les residències artístiques.  Un altre vessant de les residències artístiques és el de les pràctiques en empreses, és a dir, la participació d’artistes durant un temps determinat en una empresa, promovent un aprenentatge i enriquiment mutu, entre artista i treballadors, segons els diferents participants d’aquests projectes.

Tot un seguit d’experiències entorn les residència d’artistes en territori francès, fàcilment traslladables aquí, que qüestionen quin és el paper de l’artista, posant en valor, més que no pas l’obra final i la seva exhibició, el procés de creació i la participació en l’entorn.




Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació



Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris