Estats Units d'Amèrica

Anàlisi comparativa dels casos d'Alemanya, EUA, Canadà, Suïssa, Regne Unit i Espanya

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius-Ulldemolins i Lluís Bonet | Ediciones Complutense
 

De polítiques culturals en podem trobar a diversos nivells, des de la Unió Europea a l’àmbit municipal passant pels Estats. L'interès per la descentralització cultural i el reconeixement de la diversitat cultural i nacional ha crescut en paral·lel a la importància de l'acció cultural pública de les regions i les municipalitats. Tanmateix, no s'han desenvolupat estudis que permetin comparar de forma sistemàtica la relació entre els models de federalisme i els models de política cultural d'un Estat.

Lawrence W. Levine | La Découverte

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

Tot i la incursió d’Internet i el món multipantalles que ens envolta, el mitjà es manté viu i malgrat els petits canvis d’hàbits i programació, segueix regnant a les nostres llars. Si hi ha un fenomen global que mantingui la gent enganxada davant la pantalla del televisor avui dia ja no és precisament el reality show. Les sèries de ficció han anat guanyant terreny als programes de telerealitat que fa uns anys omplien grans quotes de pantalla. A través de les ficcions (la gran majoria, produccions estatunidenques), la televisió s’ha anat personalitzant amb canals i plataformes a la carta que fidelitzen els seus espectadors com no pot fer el cinema. Així també mantenen l’atenció davant els canals i les productores de ficció, a diferència dels programes clàssics de graella televisiva com els late night, que no tenen la continuïtat ni el ganxo de les sèries.

Jill Homan

Aquest blog de la ballarina estatunidenca Jill Homan parla de dansa contemporània, fent-se ressò de la vessant més professional i acadèmica dels agents, tot i posant en relleu la figura de ballarins, coreògrafs, formadors i dels seus projectes.

A primera vista, pot semblar un blog sense més pretensions, però si fem una ullada a través de les categories, trobareu recursos molt interessants per a aquells que estigueu interessats en la dansa contemporània.

Culture Action Europe

A la vista del resultat de les eleccions nord-americanes, Culture Action Europe (CAE) ha fet una declaració en què insta les institucions europees i els estats membres a comprometre’s amb les qüestions que preocupen la ciutadania i a reflexionar sobre el valor de la cultura com a factor de cohesió social: «We urgently need to engage with the deep concerns of citizens».

Kevin O’Hora | Arts Management and Technology Laboratory

Informe que presenta bones pràctiques en matèria d’anàlisi de dades de públics en el sector operístic. S’hi presenten quatre estudis de cas que il·lustren com els departaments de màrqueting d’importants companyies d’òpera dels Estats Units recopilen i analitzen les dades d’usuaris extretes de les seves pàgines web i xarxes socials.S’hi expliquen les estratègies desenvolupades per aquestes companyies s’hi fan també recomanacions de programari. L’autor considera que invertir temps i diners en plataformes digitals però ignorar les oportunitats que ofereixen per a l’anàlisi de dades és perdre informació molt valuosa.

Charles Nattier Sous ׀ Association internationale des études québécoises (AIEQ)

Informe que dóna a conèixer l’evolució recent de les estratègies i pràctiques de diplomàcia pública cultural desenvolupades a Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Regne Unit i als estats no sobirans de Catalunya, el Quebec i la Federació Valònia-Brussel·les. L’estudi sobre Catalunya està elaborat per Andrew Davis, delegat del govern de la Generalitat als Estats Units. Les anàlisis evidencien que cada vegada és més freqüent una diplomàcia ‘tova’ que complementi o rellevi a la diplomàcia oficial governamental. L’objectiu de l’informe és conèixer millor les polítiques i recursos per a la diplomàcia cultural implementades a país i estat no sobirà, detectar-hi diferències i convergències, identificar-ne els principals reptes i extreure’n lliçons útils per al Quebec.

National Endowment for the Arts

Segons aquest nou estudi, les persones assisteixen a concerts, representacions teatrals i exposicions per: 1) Per socialitzar amb els amics o amb la seva família; 2) Per aprendre coses noves; 3) Per viure una experiència artística; 4) Per participar dins la seva comunitat.

I les que no assisteixen ho fan per: 1) Manca de temps; 2) Preus massa elevats; 3) Problemes d’accessibilitat; 4) No tenir ningú amb qui anar-hi.

Bob Harlow | Wallace Foundation

Informe que inclou deu casos de bones pràctiques en matèria de desenvolupament de públics de teatre, música, òpera, dansa, museus i patrimoni. Les anàlisis i avaluacions dels projectes revelen nou actituds, per part de les institucions, que contribueixen al seu èxit i són les següents:

1. Reconèixer i reaccionar davant els canvis, assumir reptes i aprofitar les oportunitats;
2. Canviar certes pràctiques, fer esforços addicionals i ampliar coneixements per assegurar el desenvolupament dels seus públics a llarg termini, sense deixar de banda els seus públics ja fidels;
3. Identificar els diferents tipus de públics, les seves afinitats, estendre-hi ponts i dialogar;
4. Eliminar obstacles, determinar allò que dificulta la participació dels públics objectius i aplicar les solucions necessàries;