Apunts

Benvingudes a la cultura videolúdica

Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie | Departement des études, de la prospective et des statistiques, Ministère de la Culture

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte. Malgrat que els video games es van consolidar a la dècada dels vuitanta encara avui en dia ens preguntem si són cultura; si més no, sabem que formen part de les indústries culturals. Pierre-Jean Benghozi i Philippe Chantepie es pregunten si els videojocs són la indústria cultural del nou segle, tal com anuncia el títol de la seva publicació: “Jeux vidéo: L’industrie culturelle du XXIe siècle?”

'Territori contemporani'. Capítol 9

Al novè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 29 d'abril de 2018, comencem a Capellades, més concretament al Museu Molí Paperer. Aquest centre està dedicat a l'estudi del paper i és un testimoni arqueològic del nostre paisatge industrial.

D'altra banda, descobrim l'obra de l'artista Mar Arza, que es construeix amb paraules que no apareixen al diccionari i que inventen mons. No parla, sinó que parallaura, "llaura amb la paraula".

El censor que portem dins

"Censura" és un concepte que ens sona vintage i exòtic. La censura eren les valles que els atletes de la carrera de l’art havien de saltar durant el règim franquista. La censura és aquella pràctica que algunes ONGs denuncien en països llunyans que poca cosa tenen a veure amb la realitat occidental i europea. Segur?

Després de recuperar la història col·lectiva, la segona part de les jornades “Cultura i Memòria” organitzades per la Diputació de Barcelona va posar sobre la taula la presència de la censura en diversos àmbits artístics en relació amb el concepte de “cànon”.

Vint-i-tres (més un) conceptes santjoanencs


 
 
 
Per gaudir de Sant Joan us deixem un llistat de 23 elements (més un) imprescindibles per entendre la festa. 
 

Continua el tic-tac a Can Batlló

Maria Victoria Sánchez Belando | City, Culture and Society 8 (2017) 35-42

Barri de la Bordeta, gener de 2010. La PlataformaCan Batlló és pel barri” llança un ultimàtum: si l’11 de juny de 2011 les excavadores no han entrat al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil, les veïnes l’ocuparan. Comença el compte enrere de l’anomenada campanya “Tic, tac”. La reclamació: que es complexi amb el Pla General Metropolità de 1976, que preveia la creació de zones verdes i equipaments en aquella zona. 11 de juny de 2011: s’obre una de les naus, el Bloc 11. Ha nascut un espai social autogestionat pel veïnat. A fi d’analitzar de quina manera Can Batlló representa una alternativa a les polítiques de les ciutats creatives, Maria Victòria Sánchez Belando ha escrit “Building alternatives to the creative turn in Barcelona: The case of the socio-cultural centre Can Batlló”.

Mediant la mediació


La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

Tuit de la setmana

Sentint a la @HMinuesa del @Museusstc, mai em cansaré de felicitar els/les professionals dels museus locals: demostren que amb passió i entusiame per la seva feina les limitacions econòmiques, sent un problema, no els atura. @congresoeamp #congresoaccesibilidad @santosMmateos

Pet Shop Voice: animalades musicals

Hi havia una vegada una banda d’animals. Eren un quartet i venien de Bremen. El seu primer hit, “Fuera los bellakos” els va catapultar a la fama. Els crítics musicals no se’n sabien avenir: la mescla eclèctica de quiquiriquics, brams, miols i lladrucs amb bases electròniques de ritmes caribenys era, certament, un novetat musical. Els programadors del Sónar, sempre atents a les tendències musicals més experimentals, els van entronitzar com a caps de cartell del festival. Les protestes dels animalistes van ser immediates.

'Territori Contemporani'. Capítol 8

Al vuitè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 22 d'abril de 2018, arrenquem al Museu de Granollers. La nova seu, construïda el 1976 pels arquitectes Bosch, Botey i Cuspinera, és un dels pocs edificis de la Catalunya dels anys 70 concebut com a museu.

Coneixem a Martí Anson, un artista mataroní que diu que no és necessari veure una obra d'art si es pot explicar amb una història curta. És per això que no crea objectes, sinó obres dotades d'històries de vida.

Acabem al Museu de Mataró, un museu pluridisciplinari integrat pels edificis patrimonials de Can Serra, Ca l'Arenas, Torre Llauder i Can Marfà.

Shakespeare és mainstream: la deconstrucció de l’alta i la baixa cultura

Lawrence W. Levine | La Découverte

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.