La innovació de les espècies de la cultura

Daniela Angelina Jelinčić | Palgrave Pilot

Innovació, innovació, innovació. Innovació educativa, innovació cultural, innovació en el si de les empreses i de l’administració. Innovació is in the air. Si el teu discurs no inclou la innovació no t’escolto: no estàs à la page. L’hem sentida tant, aquesta paraula, que comença a resultar poc innovadora. Ens omplim la boca amb un concepte que cada vegada que el pronunciem es buida una mica més de significat. El sector cultural no se n’escapa. És difícil trobar un document de la Direcció General d’Educació i Cultura de la Unió Europea o un informe de l’OCDE en què no es mencioni la innovació. En aquest context, Daniela Angelina Jelinčić ha publicat “Innovations in Culture and Development: The Culturinno Effect in Public Policy”.


 

El projecte Re-ainbow a Vietnam és un dels exemples que apareixen al llibre. Imatge: Doan Thanh Ha, H&P Architects


 

Jelinčić insisteix en un mantra que ens sona: la cultura té un potencial enorme per vehicular el desenvolupament. L’autora intenta portar afirmació un pas més enllà. D’entrada, és conscient que “innovació” és un concepte en voga. Certament, les bogues del terme són limítrofes amb els territoris de diverses disciplines, com comentàvem a la introducció. Per aquest motiu l’autora distingeix la cultural innovation de les innovations in culture. L’ordre dels factors altera el producte. Si la primera fa referència a “a process of systemic, civilisational change”, la segona té a veure amb “innovations stemming from the cultural sector (be it theatre, film, music, dance, etc.)” (p. vii). El llibre se centra en la segona accepció. Doncs bé, l’autora intenta aportar proves de l’eficència de la cultura per afavorir el desenvolupament general de la societat “or at least in solving small-scale problems which societies face” (p. xviii). D’aquí sorgeix el terme “culturinno effect” (culture + innovation) que encunya la mateixa Jelinčić i amb el qual emfatitza precisament “the inherent power culture has in fostering innovations for development” (ibídem). A més, el neologisme pretén combatre la idea que la cultura és una despesa pressupostària i reivindicar que tingui un lloc preponderant en les polítiques públiques.


A la presó de màxima seguretat de Cebu (les Filipines) la dansa és una eina per afavorir l’exercici diari i la rehabilitació


 

El primer capítol desenvolupa aquesta idea fent un repàs dels documents d’organitzacions internacionals. En el segon, Jelinčić posa el focus en el marc teòric i històric del desenvolupament. A continuació, en el tercer, s’ofereixen definicions de conceptes clau com ara “innovació”, “creativitat” o “innovacions socials”. Pel que fa al capítol següent, les protagonistes són les polítiques públiques; l’anàlisi de l’autora intenta establir quina mena d’iniciatives afavoreixen el desenvolupament. Tot seguit, el cinquè capítol és un mostrari de bones pràctiques arreu del món. En el sisè es presenten les conclusions de l’anàlisi de les polítiques públiques i s’enumeren algunes recomanacions. Finalment, Jelinčić tanca el llibre amb el setè capítol, en el qual es conclou la investigació.


 

La parella de dissenyadors japonesos Yusuke Imai i Ayami Moteki han creat “Nameless Paints” a fi que els nens aprenguin els colors d’una altra manera. Imatge: Ima Moteki


 

En definitiva, no podem evitar la innovació. Potser perquè té el mateix sufix, la paraula ens fa pensar en “evolució”. És cert que Charles Darwin no va fer servir “innovació” però les seves teories van demostrar que sobreviure és saber adaptar-se als canvis. I el sector cultural no pot quedar-ne al marge. Si esperem resultats diferents no podem seguir fent el mateix de sempre. La cultura ha d’estar a la primera fila de les polítiques públiques a fi que les polítiques culturals siguin totes les polítiques. I per això cal que seguim insistint: innovació, innovació, innovació.


 

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació


 

Inicieu sessió o registreu-vos per enviar comentaris