Apunts

Transformant pràctiques informals d’educació artística amb la tecnologia

La revolució tecnològica dels nostres temps és imparable, és un fet. Dia rere dia introduïm algun canvi en les nostres vides relacionat amb els usos de les TIC, en les esferes personal, professional i social. I en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació. Però, són tots els canvis innovadors? José Manuel Pérez Tornero i Santiago Tejedor afirmen a “Ideas para aprender a aprender. Manual de innovación educativa y tecnología” que innovar significa aportar solucions positives, ja sigui introduint recursos d’última generació com rescatant valors i pràctiques del passat encara vàlides. En tot cas, entre el determinisme tecnològic i la utopia analògica hi ha molts mons per recórrer. I atès que la tecnologia és un llenguatge i un conjunt d’instruments en ple desenvolupament, l’art, que naturalment busca mitjans a través dels quals expandir-se, esprem aquestes noves possibilitats d’expressió.

Les relacions entre educació i cultura han anat canviant amb els anys. A mesura que han anat configurant els béns patrimonials de la societat, factors com els models polítics han propiciat la seva separació en ministeris diferents[1] o bé les han acostat tímidament en un intent de millorar els desajustos que el mercat ha anat engrandint.[2] Les lògiques basades en la segmentació disciplinària han afavorit les desigualtats socials i les dinàmiques d’exclusió, a més de limitar els espais educatius a les estructures formals d’ensenyament i als serveis educatius dels equipaments culturals, malgrat la importància creixent de l’oferta en educació no formal relacionada amb l’oci, el lleure o l’esport.

La revista "Estudis escènics" de l'Institut del Teatre conjuntament amb el grup de recerca ACM (Anàlisis Critiques de la Modernitat) de la Universitat Politècnica de Catalunya, organitzen durant el 27 i el 28 de setembre de 2018 el Simposi Internacional "Teatre i Ciutat". Escenografies preexistents.

El Simposi vol reflexionar sobre la relació que s'estableix entre teatre i ciutat en el món contemporani des d'àmbits afíns i alhora específics com son l'urbanisme, l'arquitectura, l'espai escènic i la dramatúrgia.

La bretxa digital, com ja sabem, fa referència a la fractura entre les persones que tenen accés a les TIC i les que no en poden fer ús en la seva vida quotidiana. Sens dubte aquesta bretxa també fa referència al desconeixement de les TIC en el món de la cultura, en contrast amb el maneig de les eines digitals per part dels joves. Amb tot, el fet d’haver adquirit la capacitat d’utilitzar tot tipus d’instruments tecnològics no assegura que els joves (ni els adults!)[1] sàpiguen com descodificar el bombardeig d’imatges que reben cada dia, ni tampoc que hagin desenvolupat una mirada crítica respecte als ímputs audiovisuals que configuren el seu univers simbòlic. És per això que cal reforçar l’accés a la cultura mitjançant l’educació audiovisual, tenint en compte tot el potencial de les TIC.