Interacció

Lliçó inaugural a tres veus:

La cultura com a guia de viatgers.

El viatge com a font d’aprenentatge


Les històries humanes són interminables i totes ens ajuden a comprendre l’ésser des de dimensions diferents, convertint-se en una de les formes que té la humanitat per entendre i transmetre la seva complexitat. Precisament sobre aquestes volia pivotar Eulàlia Bosch, responsable de continguts de les jornades Interacció18, a l’hora de programar l’esdeveniment organitzat pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) de la Diputació de Barcelona. El títol escollit? Sobre la humanitat dels humans.

Presentació Interacció18 [Eulàlia Bosch]
 

Les tres rutes temàtiques d’Interacció18 són els viatgers, els traductors i els educadors. Però Bosch, persona estretament lligada al món educatiu i artístic, sap que les experiències d’aquests tres eixos no són fàcils d’encasellar. Per això ha pensat la programació fent un símil amb el llibre Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino: “Cada capítol és l’inici d’una narració que queda interrompuda al llarg d’unes pàgines per donar lloc a la següent”, explica, detallant que ha fet “una agenda de degustació que obre una gran quantitat de connexions entre aspectes diferents del saber”. A la memòria, dos noms: Eduard Miralles, gestor cultural català que ens va deixar aquest agost, i John Berger, reconegut crític d’art.
 

L’aspecte central d’Interacció18 és entendre, a partir d’històries personals concretes, com el coneixement pot esdevenir saviesa. I per fer-ho, podem començar pel principi: l’inici de la vida, tant de la del món com la dels humans. Per això els convidats de la lliçó inaugural són Juan Luis Arsuaga, paleontòleg que codirigeix excavacions com la de la serra d’Atapuerca (Burgos), professor universitari i autor de llibres d’assaig i divulgació científica; David Jou, poeta i científic, expert savi que apropa la física i la literatura; i Judit Carrera, actual directora del Centre de Cultura Contemporània, però que fa anys que dirigeix amb èxit el programa de debats i trobades d’aquesta institució, portant a Barcelona incomptables figures rellevants del pensament, la recerca i les arts.
 

“Todo empezó a fastidiarse en el neolítico”, comença Juan Luis Arsuaga, que fa riure al públic explicant com l’ésser humà va deixar de ser indi per ser vaquer; com va deixar d’integrar-se a la natura per dominar-la;  com va parar de mirar cap al cel per començar a mirar cap a la terra. “Aquest canvi no va ser bo en molts sentits: ens va tallar els peus, ens va fixar al terreny, ens va convertir en sedentaris”, relata Arsuaga, que tot i així es confessa optimista: “Conservem encara dins nostre l’home prehistòric i de vegades el deixem sortir, en els nens és molt poderós”.
 

Lligant una experiència amb l’altra, i sense intentar seguir una mateixa temàtica que el ponent anterior, David Jou duu als assistents pels increïbles viaranys de la ciència. Ho fa com només un savi pot fer-ho: amb claredat però sense obviar la complexitat del que explica; amb passió i senzillesa. “Continuem mirant el cel i la terra, però d’una manera diferent”. Jou és capaç de respondre de forma ràpida tres preguntes fonamentals: per què hi ha matèria a l’univers, per què hi ha carboni i quins planetes són habitables. Duu al públic per un viatge extern, el de l’univers, i per un intern, el de les molècules biològiques, i passa d’explicar que “tenim un arrelament còsmic extraordinari que ens vincula a una sèrie d’estrelles i planetes”, a detallar com els errors en les seqüències moleculars són la base de l’evolució humana.
 

Ja hem viatjat des del principi del temps fins a l’actualitat, i aquí entra l’experiència de Judit Carrera. Treballa des del 2002 al CCCB, conciliant la vida local amb el pensament cultural. Històricament, què ha passat aquests últims anys? “A finals dels 90 el món era optimista, democràtic, ple de certeses, sense fronteres, i estava en un moment de desenvolupament econòmic”, recorda, “25 anys després, el món és un lloc més hostil, amb nous mecanismes de jerarquització entre els humans i crisis econòmiques, polítiques i morals, on les grans categories del saber ja no serveixen per entendre el present i el futur”. El rol de la cultura, com el rol de l’educació, seria el de bastir ponts que contradiguin el desig irrefrenable del món cap a l’abisme.
 

Fer-ho no és fàcil, però els humans tenim eines per aconseguir-ho. No en va la traducció és un dels eixos de la jornada: “El multilingüisme és una manera privilegiada d’estar al món, la demostració que no hi ha absoluts i que tot es pot dir d’una altra manera, una forma de radicalitat democràtica”, assevera Carrera. Davant d’aquesta intervenció, Arsuaga recorda que la història de la humanitat és un continu oscil·lar entre l’optimisme i el pessimisme; el primer tendeix més a l’acció, el segon, a l’abandó. Ara bé, “si penses que les coses es poden arreglar, corres el risc que algú et digui ‘vinga, fes-ho tu’”, recorda el paleontòleg. I què en diu la ciència, d’aquest debat? Jou apunta que la tècnica sempre avança, però que les humanitats de vegades desitjarien no anar tan ràpid, i així tenir més temps per treballar en un món millor.
 

De l’inici de la matèria a l’actualitat del món, i de l’actualitat del món a com prendre’ns-la; la lliçó inaugural d’Interacció18 avança i toca diferents temes: el mal que els humans fem al planeta; el feminisme com a lluita positiva pels drets humans; la dificultat de ser culte avui, en un món tecnològic; l’acceptació de la diferència. “La tendència a la uniformitat està molt arrelada a la naturalesa humana, i no és estrany, perquè la vida en societat es basa a compartir hàbits”, assenyala Arsuaga, que creu que “la llibertat de tot tipus és nedar a contracorrent”.
 

Al final, el debat acaba desembocant en un dels grans temors de l’època actual: la cultura de l’odi –conjunt de termes que Eulàlia Bosch troba contradictoris-, precisament com a conseqüència de la necessitat d’atacar el diferent, d’assenyalar-lo i deshumanitzar-lo. “En el moment en què l’odi passa a ser institucionalitzat, en el moment que tens presidents de governs que el creen, hi ha un cert discurs negatiu que no es pot negar”, creu Carrera. I quina solució té? Per a ella, es pot contrarestar en la vida quotidiana, davant de l’insult, del menyspreu permanent, cal un esforç de resistència cívica. Però també es pot contrarestar des de centres com el CCCB: “la cultura i l’educació han de rebatre aquest odi, crear imaginaris nous on no sigui possible ni necessari”.
 

El millor resum del debat el fa Jou, just abans de deixar pas a l’espectacle The mountain, the truth and the paradise, de Pep Ramis, membre de la companyia de dansa Mal Pelo. “Quan Mendel va començar a estudiar la genètica va veure que no érem una sola peça, sinó que érem un mosaic”, conclou el científic, “L’ésser humà no és un tot: qualsevol persona és un mosaic”. La humanitat es nodreix d’històries i contradiccions, i aquesta lliçó inaugural d’Interacció18 ho ha deixat clar.

La cultura com a guia de viatgers. El viatge com a font d’aprenentatge

[Juan Luis Arsuaga, Judit Carrera i David Jou]

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris