Museus, interdisciplinarietat i... intrusisme?
El pensador intrús, aquell que gosa traspassar les fronteres del contingut, llenguatge o mètode de la seva disciplina original, és el protagonista d’aquesta obra que va molt més enllà. L’art, la ciència i les tradicions culturals coexisteixen cada vegada més – i millor – en llibres, revistes, conferències, programes formatius... Amb tot, tant els museus de ciència com els d’art, bona part dels quals estan encara ancorats en models i idees pròpies del segle XIX, prenen direccions ben diverses. La tecnologia permet accedir a nous continguts i el llenguatge dels museus ha d’aprofitar una finestra d’oportunitat que s’hi presenta en aquesta nova era per a la divulgació i la creació de coneixement.
Wagensberg, expert en museologia científica que ens acompanyarà en Interacció17, recupera al llarg de les pàgines de «El pensador intruso» nombroses reflexions crítiques al voltant del paper del museu en l’actualitat, des de la interdisciplinarietat.
La primera part del llibre desgrana un concepte que ha estat darrere dels grans avenços del coneixement, el d’interdisciplinarietat, partint de la validesa d’inspirar-se d’altres àrees i l’evolució al llarg del temps dels tres grans regnes el coneixement: la ciència, l’art i les revelacions.
Com explica l’autor, l’objectivitat, la intel·ligibilitat i la dialèctica són els principis que estableixen que un mètode científic sigui universal. Cal només que un dels tres principis no s’apliqui en el seu grau màximament possible per a que allò obtingut deixi de ser ciència. Vivim en una era on l’art ha deixat de ser una expressió de la bellesa per convertir-se en quelcom que «distorsiona la realitat per ampliar una experiència».
A partir d’una sèrie de reflexions, intenta obtenir unes definicions per a «ciència» i per a «art» (aquesta última més difícil de definir) i apunta que, mentre la ciència tendeix a ser global (la seva vigència abasta el major tros de realitat possible), l’art tendeix a ser local, perquè la vigència d’una obra d’art es refereix només a ella mateixa. Mentre l’art comparteix cada experiència individual en particular, la unicitat i la integritat de cada obra amb la seva «aura», la ciència no comparteix l'experiència de la realitat sinó allò que tenen en comú varies experiències, quantes més millor. Amb tot, l’art fa visible i apropa el raonament científic a la societat a través del seu propi llenguatge.
Mentre aquells que defensen la proximitat entre l’art i la ciència són, curiosament, artistes, els que opinen que les diferències són més grans, provenen del món de la ciència. En aquest sentit, Wagensberg ens parla de «La science n’est pas l’art» (consulteu aquí el post que li vam dedicar) i de Jean-Marc Lévy-Leblond com un dels autors que millor ha reflectit aquestes discrepàncies, però de qui es desmarca, i l’insta a retrobar-se per debatre sobre aquesta qüestió.
Amb tot, si quelcom no pot explicar-se ni a través de la ciència ni de l’art, l’autor apunta a un tercer mètode, molt més fàcil de definir que els anteriors: el coneixement revelat, el mètode més clar d’immobilitat respecte als temps canviants. La revelació ha fet part de la història de la cultura humana des de sempre, senzillament ocorre i l’entitat reveladora pot ser una divinitat, una convicció, una intuïció... I, per tant, la religió es recolza plenament en aquest mètode.
L'obra es completa amb una segona part que recull diverses publicacions d’exercicis interdisciplinaris publicats a la revista especialitzada Mètode (Universitat de València) i a la premsa, en forma de complement pràctic a les reflexions que hem resumit en les línies anteriors.
Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació
Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris
- blog de Interacció
- 2239 lectures