Interacció

A l’octubre arriben les noves suggerències en matèria de cultura, de la mà de Josep Maria Aragay Borràs, responsable del projecte Basket Beat, on ha acumulat una experiència titànica, i director del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya.

Josep Mª Aragay Borràs va estudiar Integració Social, Educació Social i Musicoteràpia. És anti-professor de creativitat al Grau d'Animació Sociocultural del Departament de Carreres socials a la Universitat París Est-Créteil. Té una llarga trajectòria en la participació en festivals, congressos i jornades internacionals, així com amb la publicació de diversos articles i llibres. Recentment, ha publicat La comunitat de la mort. El camí impossible cap als marges i 2300 preguntes per a tu i la teva acció en els àmbits social, educatiu i cultural.

Heus aquí les seves recomanacions:
 
   

Escolto: 

Molta música. Des de Sisters of Mercy a Imagine Dragons (passant per MuOM, Ojete Calor i centenars d’altres). No hi ha música de primera o de segona mentre em faci moure! La meva passió és la música electrònica més contundent i tots els gèneres d’allò que diem heavy metal, especialment els estils més foscos i extrems. Per a tots els públics, avui recomano Electric Callboy i, per activisme, reivindico el moviment enorme de la música extrema en català; la que no surt enlloc: Vidres a la Sang, Foscor, Ósserp, Entropia, Pesta Porcina, Siroll… Finalment, afegir que escolto alguns podcasts relacionats amb el posthumor. Recomano el ja difunt Comedia Perpetua de Phi Beta Lambda.
    

Llegeixo:

Mai he llegit, només estudio receptes de cuina i assajos crus entorn la cultura i la performativitat d’aquesta i els seus professionals. Dels darrers tres anys destaco: Teoría King Kong; Metodologías subnormales; Escuela o Barbarie; El ojo torcido; Interrupciones; Pornoterrorismo; Arte-Política-Resistencia; El irresponsable; Conflicto no es abuso; La pesadilla de la participación; La insurrección de la vulnerabilidad; Yo soy el Monstruo que os habla; La resta risible; Contra el arte y el artista; El arte queer del fracaso… 
   

Algú que trobo molt interessant: 

La meva mare i el meu pare. Tot i això, per dir alguna cosa més, comparteixo que, en uns temps d’exquisidesa i pulcritud en el llenguatge i els termes, m’apassionen les idees i, sobretot, com les expressen, tres aparentment homes madurets i grollers. Al·lucino amb el filòsof Zizek, l’”humorista” Ignatius Farray i l’antipedagog Pedro García Olivo. Més enllà d’aquests tres homenots sumaria la pensadora argentina val flores (que escriu el seu nom en minúscules) i, del “meu” àmbit (tant de bo fos meu), sempre gaudeixo i aprenc amb en David Martínez de La Nave Va.
      

Seguiu aquestes organitzacions:

Cada cop segueixo menys col·lectius. Cada dia m’interessa menys la feina “guai” de la cultura i l’àmbit social. Òbviament, intento seguir alguns moviments socials i dissidències, els imbècils de la Sotana i el fenomen dels creadors de contingut digital; especialment els que es dediquen a la gastronomia i restauració. En segueixo desenes, però m’agrada citar Arroz y Desgracias.
    

Això em manté despert a la nit:

Gairebé res aconsegueix no fer-me dormir sis hores a la nit. Ara bé, ja que hi som, dir que em preocupa particularment la dificultat que tenim en els àmbits social, cultural i educatiu a escoltar (ja no et dic a inspirar-nos amb) relats, posicionaments i teories diferents de les nostres. 

Avanço una mica més. Igual com Adrienne Rich parla del sistema de l'heterosexualitat obligatòria o Robert Mcruer parla de la integritat corporal obligatòria, m’agrada dir que el professional de l'acció cultural també segueix una performance esquerranosa obligatòria que, tot i que sigui l'alternativa a la norma hegemònica i tradicional, exerceix poder i, per tant, crea una veritat o realitat -suposadament- preferible, aconsellable, recomanable, adequada, indicada, desitjada que, altre cop i en el nostre context, acaba sent normativa. És el que coneixem com la desobediència obedient o útil; una dissidència integrada o institucionalitzada que, aquesta vegada -encara pitjor-, no té cap contrapès o qüestionament. 

Sabeu, si apliquem la teoria de la performativitat de gènere de Butler al món social, aquella que explica que tornar-se dona és obligar el cos a conformar-se amb una idea històrica de dona, reconeixerem que som treballadores culturals obeint una possibilitat produïda, sostinguda, limitada i reproduïda en el temps. Així doncs, mentre no aconsegueixi fugir del treball cultural i comunitari, aquí em teniu: dormint bé i lluitant contra el que se li suposa a l’educadora social. Encara que tanta gent us enfadeu amb mi o amb el meu personatge (que segurament és el mateix), només així podrem ampliar el nostre punt de vista i profunditzar en les nostres professions. 
   

Què destaco d’Interacció?

Tot i que -ara mateix- no soc gaire partidari del terme i romanticisme de les bones pràctiques, m’interessa poder dedicar temps al treball de Bones pràctiques de projectes culturals de la Diputació de Barcelona. Ben segur, un lloc de descoberta!

_____________________________________________________________________