Interacció

El 25 de gener de 2024,  la Fundació Interarts, juntament amb l’APGCC – Associació de Profesionals de la Gestió Cultural de Catalunya, la Fundación Kreanta i Tránsit Projectes, va celebrar al CERC – Centre d’Estudis i Recursos Culturals l’esdeveniment de presentació del llibre “La Creació Mai Dorm” de Chus Cantero.
 
 

La trobada va reunir col·legues i amics de Chus que, a través d’una reflexió del seu llibre, van recordar amb emoció a qui no només titllen d'”erudit” sinó d'”amic” amb personalitat i aparença particular que va aconseguir escriure més del que ell mateix va poder alguna vegada imaginar. Després d’una acollidora introducció a càrrec de Gemma Carbó, presidenta d’Interarts; Laia Gargallo, representant del CERC; i Marina Sanz, esposa de Chus, el gestor cultural i, ara, associat de la Comuna del Sur, Luis Ben, va obrir el col·loqui amb una breu però profunda descripció del llibre, l’autor i la seva valuosa amistat.

Durant la seva intervenció, Luis va destacar amb orgull l’oportunitat d’haver pogut treballar amb Chus; d’haver estat, citant Rafael Alberti, "su escudero, [pues] que buen caballero era"; d’haver compartit amb ell, com també va afirmar en un dels textos del llibre, "algunes de les seves obsessions (…) I en parlar d’obsessions em refereixo a [les seves] idees, hipòtesis, que extreia de la seva àmplia experiència i les seves no menors lectures".[1]

Amb impressionant memòria i enorme passió per la seva professió, Chus reconstrueix i descriu a la primera part del seu llibre la vida cultural a Sevilla durant els anys de dictadura nacional; una vida secreta, però, tot i així, plena de passió i imparable entusiasmo per les seves formes de vida i d’expressió. Amb enorme resiliència i poques pessetes a la butxaca, els actors (i no necessàriament “professionals”) relacionats amb aquest món de la cultura, van insistir a promoure i defensar les seves arts escèniques amb l’única finalitat de dinamitzar la seva gent, de no deixar-les dormir davant la incertesa i assossec que corria als carrers de la ciutat:  “Jo no renec que buscàvem públic, que volíem confrontar-lo amb la nostra realitat social, però buscàvem la supervivència. Amb dignitat i amb elegància, però sempre va ser una de les nostres batalles”.[2]

David Reselló i Carezuela, president de l’APGCC, va defensar amb aquí el títol de “referent” que el nostre volgut Chus merescudament va obtenir en el món de la gestió cultural. Com bé va explicar en la seva intervenció, la professió de la gestió cultural és encara molt jove si la comparem amb l’extensa història de l’home i necessitem referents que ens recordi d’on venim (res del que existeix és nou o ens ho hem inventat) i per on anem.

Chus, tal com resulta evident en la segona part del seu llibre, era un home culte que no només es limitava a opinar cada vegada que parlava o, millor encara, escrivia, sinó que, entre la descripció ordenada de diverses dècades i fites de desenvolupament de l’ activitat de gestió, transmetia un coneixement molt ric des del seu ampli bagatge conceptual i la seva sòlida experiència pràctica en les diferents àrees del sector: “Què em crida l’atenció d’aquest succeir en el temps perquè hagi de ressenyar-lo? Potser que des del personal vaig sentint com si el concepte del “temps” també m’ha canviat i veig que tot succeeix amb una cadència diferent a la que estàvem acostumats”[3]. Això, clar, acompanyat de la infaltable bibliografia, estadístiques i descripcions etimològiques que sempre sustentaven les seves anàlisis; i de les paraules clau d’altres grans referents, amics i membres del “grup dels avejentats” (com Eduard Delgado), que acabaven d’encaminar les seves històries cap a un mateix objectiu comú: promoure i posicionar la cultura com un bé públic.

Jordi Baltà, en representació de Trànsit Projectes, i Fèlix Manito, de la Fundación Kreanta, també van intervenir breument per recalcar com, en efecte, el sector de la gestió cultural és per naturalesa un món interdisciplinari que s’alimenta dels espais de coneixement mutu i interdisciplinari. Això per recalcar que un personatge com Chus Cantero, un historiador de la cultura molt exhaustiu en les seves reflexions, són necessaris com a font d’inspiració nostàlgica (quan es mira cap enrere) i anhelant (per preveure i ordenar un futur en la direcció correcta).

Per finalitzar la trobada amb brogit d’or, Mikel Etxebarria, membre del Patronat de la Fundació Interarts i peça clau en l’organització de l’esdeveniment, va intervenir en aquest espai de reflexió amb unes paraules que, tot i que no improvisades, va resumir concretament i coherentment la contribució de Chus a Interarts i en els molts moments de dispersió, debat i reflexió i que junts van compartir: [Vídeo intervención Mikel Etxebarria - La Creación Nunca Duerme]

Chus serà sempre recordat com l’andalús nascut a Euskara, l’home polifacètic que, sense cap mena de dubte, va estar sempre bolcat en la seva professió i en les seves dues més grans passions: la gestió cultural i les arts escèniques. Chus, l’inoblidable i importantíssim historiador de la gestió cultural per a Espanya i per a Llatinoamèrica que ara ens deixa com a llegat un llibre amb una part de la nostra història, innombrables apunts sobre els antecedents de la nostra professió i un particular i inoblidable record (entre tants!) sobre dels “teleclubs” que va acabar de captivar i enamorar tots aquells que van tenir la fortuna d’escoltar-lo o llegir-lo en alguna de les reunions,  esmorzars i col·loquis, com aquest, que tant solia gaudir.

_____________________________________________________________________

[1] BEN, Luis. “La Creación Nunca Duerme”. Ayuntamiento de Sevilla. Sevilla, 2024 (p.141)
[2] CANTERO, Chus. “La Creación Nunca Duerme”. Ayuntamiento de Sevilla. Sevilla, 2024 (p.38)   
[3] CANTERO, Chus. “La Creación Nunca Duerme”. Ayuntamiento de Sevilla. Sevilla, 2024(p.79)