Interacció

Els museus són part de la societat, la cultura i la política, i com a tals esdevenen escenaris d’interacció i conflicte entre aquests àmbits. A més, són organismes que defineixen el coneixement per a la ciutadania, i també legitimen relats sobre ciutadania, nacionalisme, raça, revolució i modernitat. És per això que les anàlisis teòriques sobre l’autoria i les tècniques curatorials de les exposicions han de ser objecte d’una revisió profunda que estableixi diverses línies d’aproximació enteses en cada context de producció i recepció.

Si parlem de ciència, hem de tenir en compte que especialment des dels anys 60 als museus i centres científics —que inclouen ciència, tecnologia, indústria, història natural, geologia, antropologia o medicina— s’ha viscut un intens debat sobre l’estatus epistemològic d’aquesta disciplina, el qual debatrem a Interacció 17 en l’àmbit de la divulgació i la construcció de la ciutat. L’ús de noves tecnologies i experiments interactius amb els visitants no només ha alterat els espais expositius, sinó que ha propiciat la redefinició del concepte de museu mateix, en la mesura que, igual que la cultura humanística, la ciència s’ha anat pensant com a procés transformador i no com a principi absolut deslligat del seu entorn.

Aquesta percepció dinàmica, doncs, s’ha forjat paral·lelament a la imatge dels museus com a espais canviants per a la producció de coneixement científic i tecnològic que cal abordar des de la perspectiva de la crítica cultural. En aquest sentit, Tony Bennett (Griffith University, Australia) apunta al capítol «Speaking to the eyes» del llibre «The Politics of Display. Museums, Science, Culture», que les transformacions quant a la llegibilitat de les exposicions de ciència del segle XIX per part d’un públic cada vegada més autònom s’han de contemplar com a reptes curatorials per mantenir l’ordre social establert i també com a principis discursius dels nous governs liberals de l’època que desmentirien la neutralitat que sovint s’ha adjudicat a l’àmbit científic.

Els museus no tan sols exhibeixen ciència, tal com assenyala Sharon Macdonald (York University, Regne Unit) en el mateix llibre, sinó que associen unes pràctiques i objectes determinats al món científic i a l’esfera de coneixement que el públic ha d’adquirir. Així mateix, alguns museus són centres de recerca que han format col·leccions gràcies al desenvolupament de certes disciplines, per la qual cosa contribueixen activament a la constitució del coneixement científic i a les nocions de «veritat» i «objectivitat». Per tant, les anàlisis sobre aquests conceptes s’haurien de formular tenint en compte la interrelació entre política, poder i coneixement que han defensat pensadors com Foucault, i algunes pràctiques recomanables en els museus serien la menció específica de l’autoria de les exposicions, la presentació de perspectives diferents, la participació en conflictes de l’actualitat i la inclusió d’espais de reflexió que aixequin ponts entre les aproximacions culturals i científiques.
 

Una de les exposicions més controvertides pel que fa a aquestes qüestions ha estat «Science in American Life», inaugurada el 1994 al National Museum of American History de la Smithsonian Institution de Washington. Thomas F. Gieryn (Indiana University, els EUA), que va formar part de la seva junta d’assessors, en parla al capítol «Balancing acts: science, Enola Gay and History Wars at the Smithsonian»: l’espai que en un principi havia d’allotjar el bombarder Enola Gay, que el 6 d’agost de 1945 va llançar la bomba atòmica Little Boy sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima, mai va ser construït, i la ciutadania va perdre una oportunitat de reflexionar sobre la 2a Guerra Mundial i la Guerra Freda.

«Exploring science in museums» és un altre llibre que també planteja debats pel que fa als reptes dels museus de ciència, i a la mencionada «Science in American Life», tot i que en un sentit diferent. Arthur Molella i Carlene Stephens, curadors de l’exposició, afirmen que les guerres culturals han esdevingut les guerres dels museus. Van escollir representar episodis que exemplifiquessin les interaccions entre ciència i societat, excloent una presentació descontextualitzada de fites tecnològiques, i van quedar sorpresos de la quantitat de bagatge ideològic i emocional que comporten aquests tipus de decisions. Amb tot, afirmen que aquest és el camí a seguir per a qualsevol curador: tenir en compte múltiples punts de vista i tipus de públic.

Precisament aquest darrer punt és el focus d’interès de Nina Simon (Santa Cruz Museum of Art & History), autora de «The art of relevance», un llibre que explora les estratègies que pot adoptar un museu de ciència a l’hora d’acostar-se als seus visitants. La Science Gallery Dublin i el London Science Museum són algunes de les institucions que ressenya i en destaca la capacitat d’adaptar les propostes i els espais expositius al públic al qual es dirigeix, afavorint la participació i la interacció per satisfer les seves demandes i crear valor junts.

En suma, podem concloure que la construcció de coneixement i les seves implicacions en la societat és un dels grans debats contemporanis que la ciència i els museus tenen el repte d’abordar avui dia, així com la ciutadania que participa de manera crítica i activa en els seus projectes. Curadors i públic han de tenir present que la cultura científica s’ha d’entendre en el seu context social, polític i econòmic, i que el seu caràcter dinàmic i controvertit s’ha de reflectir en els espais que l’acull, propiciant la reflexió oberta i compartida de tothom.

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris