Interacció

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura. Tot i que és un terme sovint buit de contingut, la sostenibilitat del desenvolupament rural ha estat un tema de discussió des de que la Comissió Mundial per al Medi Ambient va posar el tema sobre la taula a finals dels 80. L’article de Kivitalo, Kampulainen i Soini posa una mica de rigor acadèmic sobre la matèria, defineix un marc analític interessant i a partir de dos estudis qualitatius[2] corroboren algunes de les seves hipòtesis.

Els autors parteixen de la definició triada del terme “rural” derivada de la teoria social espacial de Henri Lefebvre segons la qual “l’espai rural” consisteix en tres moments: L’espai percebut, l’espai concebut  i l’espai viscut. El primer es refereix a les activitats i les estructures locals, el segon al coneixement derivat de l’experiència, és a dir, la recerca, les polítiques o la legislació, i el tercer –en el que els autors es focalitzen-  es basa en l’experiència de viure a l’espai rural. És interessant la visió constructivista de la cultura en la que la territorialització té un paper d’intermediari entre l’ésser humà i la natura i es troba en constant moviment.

El concepte de cultura amb el que treballen els autors té en consideració quatre dimensions: la visió del món, la dimensió simbòlica, la reificadora i la institucional, i l’aproximació al concepte de sostenibilitat la prenen del projecte multidisciplinar “Cultural Sustainability of Rural Finland” on s’examinaven estils de vida, paisatge, benestar i vida en comunitat. La recerca va identificar quatre binomis a partir dels quals es podia definir la sostenibilitat de l’espai rural: espacial (de local a global), temporal (permanència-canvi), diversitat (diversitat-homogeneïtat cultural) i ètic (drets i responsabilitats). 

A partir d’aquests binomis de la sostenibilitat, els autors identifiquen característiques culturals representades en l’àmbit rural, La més evident és l’especial relació de les persones, siguin nous residents o autòctons, amb la natura i el territori. Per molts d’ells, l’entorn rural és específic i irreemplaçable i crea una forta sensació de pertinença que els ajuda a sentir-se culturalment i socialment connectats. Aquesta relació en termes emocionals que estableixen

els individus, arriba també a l’espai simbòlic i institucional amb la profusió d’associacions locals, que refermen els vincles entre les persones i amb el territori. La temporalitat també és molt important en l’entorn rural. La tradició té una gran força en els espais rurals, i els oficis propis d’aquests indrets, tan vinculats a l’herència la reforcen. Tot i això, els canvis demogràfics que s’han succeït darrerament, amb l’arribada de nadius urbans, fa que la tradició convisqui amb l’orientació cap al futur. Un altre aspecte fonamental relacionat amb la influència del temps en els espais rurals és la capacitat de les estacions de determinar el ritme de vida i els cicles d'esdeveniments socials. A l’hemisferi nord, la primavera i l’estiu són naturalment les èpoques més dinàmiques i actives.

L’arribada de nouvinguts, siguin emigrants econòmics, persones amb segones residències, artistes o amants de la natura, ha enriquit els paisatge cultural de la Finlàndia rural, aportant-li viabilitat i diversitat. Un fenomen curiós és que la definició d’insiders o outsiders en aquest entorn està més determinada per la seva participació o no a la vida social que pel seu lloc de residència o el temps que passen al poble. Un dels exemples més clars d’això són les cada cop més nombroses ecocomunitats, què es relacionen bàsicament en el seu interior i poc o gens amb els seus veïns exteriors. 

En la dimensió ètica, els valors tradicionals, d’arrel camperola (confiança, compromís, responsabilitat comunitària) han impregnat tant la vida individual com la social dels espais observats (i la relació amb la natura) creant un fort sentiment de seguretat als residents. Des dels anys 90 del segle XX,  ha estat freqüent a la política rural finesa que els individus i les comunitats es convertissin en proveïdors de certs serveis bàsics (bombers, manteniment de carreteres o gestió de l’aigua). L’objectiu oficial d’aquestes pràctiques era augmentar la responsabilitat envers el desenvolupament rural dels veïns donant-los autoritat en la matèria.  Aquesta deconstrucció de l’Estat i el reapoderament dels individus i les comunitats ha estat freqüent des dels anys 80[3] , i en termes de sostenibilitat reconeix als residents rurals drets sobre el territori alhora que els dóna responsabilitats.

[1] Podeu trobar-los al Centre d’Informació i Documentació

[2] El primer estudi és l’anàlisi social de Keruu, un municipi de 10.000 habitants amb 35 nuclis urbans que depèn en un 70 % del sector serveis i amb una taxa d’atur del 13 % - 3 % més que la mitjana nacional. El segon estudi analitza el rol de les associacions en el desenvolupament rural a tres petits municipis del centre del país; Huikko (200 hab), Kyynämöinen (400 hab) i Ylä-Muuratjärvi (150 hab).

[3] Boltanski, L, Chiapello, E. «The new spirit of capitalism». Trans. Gregory Elliot. Verso. London. 2007

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris