Aquesta setmana, els textos que compartim apunten tots cap a un mateix lloc incòmode: la crisi de sentit de moltes institucions culturals i la dificultat, o resistència, a repensar-les més enllà de l'escala, el prestigi o la inèrcia. Museus que creixen sense projecte clar, equipaments que impacten el territori sense debat previ, mercats artístics afeblits i una cultura travessada per desigualtats estructurals. El que emergeix no és tant una suma de casos, sinó una pregunta de fons: com es governa la cultura quan els marcs que l'han sostinguda deixen de funcionar.
MNAC: museu monumental, crisi de sentit
El MNAC té un problema
Joan Burdeus, 30 de novembre de 2025
Tot i custodiar una de les col·leccions més rellevants del país, el MNAC arrossega una crisi de sentit que va més enllà de la gestió: el seu relat no interpel·la prou el present ni els públics contemporanis.
La 
Resolució CLT/2364/2023, de 28 de juny, publicada al DOGC número 8950, de 4 de juliol de 2023
Reconstruir las instituciones desde las redes y la inteligencia artificial
Segona quinzena amb molta vida cultural als municipis: nous equipaments en marxa, altres que es repensen o s'aturen, projectes que aposten per la mediació, la creació i la cultura comunitària, i una atenció creixent al patrimoni, material i immaterial, com a eina de memòria i construcció col·lectiva. En aquest #Som311 hi trobem iniciatives diverses, sovint nascudes des de municipis petits i mitjans, que ens parlen de com la cultura s’organitza, es cuida i es projecta des del territori.
La primera quinzena de novembre mostra un mapa municipal en moviment, amb ajuntaments que obren debats sobre nous espais culturals, projecten connexions més sòlides entre recerca i territori, i recuperen equipaments que tornen a situar la cultura al centre de la vida local. També hi emergeixen iniciatives que reforcen el talent jove, la participació ciutadana i la preservació del patrimoni, mentre diversos municipis reivindiquen models més equilibrats de política cultural.
En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.
En aquesta segona quinzena d’octubre, el #Som311 recull com la cultura local continua actuant com a espai d’innovació i cohesió. Dels debats sobre governança patrimonial a Premià de Mar fins als projectes de pensament crític de Manresa o la revitalització comunitària de Sant Boi, els municipis mostren que la cultura no és només activitat, sinó estructura i mirada. Els ajuntaments i agents culturals impulsen projectes que connecten ciència, art i ciutadania, i que consoliden la cultura com a motor de transformació quotidiana.
A Catalunya, el foc és molt més que un element festiu: és un llenguatge cultural que encén identitats locals, vincula generacions i projecta la força col·lectiva d’un poble que viu la festa com una forma de participació i pertinença. Els correfocs, les cercaviles i el bestiari de foc formen part d’un patrimoni immaterial que ha crescut en complexitat i reconeixement
Primera quinzena d’octubre, i el mapa cultural municipal bull d’activitat i reflexió. Els municipis mostren una cultura viva, compromesa amb els drets culturals, la inclusió, la creació comunitària i la preservació del patrimoni, però també amb la innovació, la participació juvenil i l’autogestió artística. Des de Sant Boi fins al Berguedà, la cultura apareix com a espai de transformació col·lectiva i de reapropiació dels territoris. A #Som311 recollim algunes de les experiències més rellevants d’aquest inici de tardor.
Fingir raíces: la identidad barrial en la ciudad contemporánea
Les festes del barri (I). Al ritme d’Estopa
Les festes del barri (I). Al ritme d’Estopa
La primera vegada que vaig visitar Barcelona va ser a l’agost de l’any 2000. Un nou segle començava; el futur ens obria les portes amb gran respecte per allò desconegut i amb summa ignorància del món que venia, davant la falta d’informació que ens aclaparava.
Durant aquella època, Barcelona no era encara una de les destinacions turístiques ineludibles que calia visitar si la idea era passejar per Espanya, almenys des de Llatinoamèrica i des de la meva percepció de jove amb ganes de viatjar i conèixer.