blog de mendozahr

  ​Notes crítiques sobre el nou marc de la Unesco i les seves implicacions locals 
  
  

El nou Framework for Cultural Statistics de la Unesco (2025) redefineix què entenem per cultura i com la mesurem. Substitueix la lògica del “sector” per la de “l’ecosistema” i proposa un model global de dades per captar-ne la complexitat. Però tota nova gramàtica estadística també és una forma de poder: transforma la manera com es pensa, es valora i es governa la cultura. Què implica això per als municipis i per als tècnics culturals que treballen des del territori?

Les noves fitxes de lectura d’Interacció proposen obrir espais per pensar en equip la pràctica cultural local. Llegir junts no és un afegit formatiu: és una forma de política institucional.
  
  

En temps de calendaris saturats, reunions acumulades i correus que no donen treva, reservar una estona per llegir pot semblar un luxe. Però llegir —i fer-ho en equip— és, potser, una de les maneres més radicals de sostenir una política cultural amb sentit. No com a activitat complementària, sinó com a espai de revisió col·lectiva dels marcs des d’on pensem i actuem.

El pas del codi font a la Declaració definitiva mostra com els drets culturals es mouen entre el conflicte i el consens.
  

La Declaració de Barcelona pels drets culturals, presentada el 30 de setembre de 2025, culmina un procés que vam seguir de prop a través del codi font. Aquella versió preliminar, que vam analitzar en tres articles, no buscava ser definitiva: era, més aviat, una caixa d’eines crítica. El text no s’estalviava les ombres. Quan descrivia la governança cultural parlava d’“abusos de la contractació pública” i advertia contra “la dictadura tècnica” que pot buidar de sentit els drets culturals. Davant d’això, el codi font mostrava la doble cara: quan erosiona i quan obre camins de transició .

  
La gestió cultural demana dignitat: el decàleg com a eina per repensar les polítiques municipals.
  

He seguit amb interès la presentació del Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya, impulsat per l’APGCC. No és un document més: és un mirall que posa davant nostre la precarietat estructural de la gestió cultural i la necessitat urgent de revertir-la.

Llegir-lo des d’una mirada municipal té un efecte clar: ens adonem que moltes de les situacions que descriu no són alienes, sinó quotidianes. Contractacions fràgils, externalitzacions que esgoten la memòria institucional, equips incomplets que depenen de la voluntat de persones concretes, plecs que valoren més el preu que la qualitat professional…

L’Hospitalet i el repte d’explicar la metròpoli contemporània
  

Hi ha paraules que semblen dir molt i acaben explicant poc. Ahir em va cridar l’atenció el títol d’una taula rodona dins de Nodes BCN: “Cultura en espacios industriales: periferias creativas”. Em va sorprendre perquè la formulació obre un debat interessant sobre com fem servir els conceptes quan parlem de polítiques culturals urbanes. Perifèries creatives? La pregunta és inevitable: perifèria respecte a què? Barcelona? Catalunya? Europa? El cas concret de L’Hospitalet fa que la noció de perifèria grinyoli. És la segona ciutat més poblada de Catalunya, connectada físicament i funcionalment amb Barcelona, un nus estratègic d’activitat econòmica i amb una densitat cultural i comunitària que desmenteix qualsevol lectura de marginalitat. Difícil veure-hi perifèria si parlem en termes reals.
  
  

L’Hospitalet: centralitat cultural més enllà de l’etiqueta de perifèria.
  
  

Ve d'aquí: Quan els codis xoquen amb els calendaris | Interacció (diba.cat)
  
  

Quan la política cultural local comença amb un mapa obert

En una jornada de treball amb tècniques culturals d’arreu del territori, algú desplega un gran plànol sobre la taula. No és el mapa d’una ciutat, sinó una representació dels eixos de la Declaració de Barcelona. Una de les assistents apunta: “Potser aquest codi és això, un mapa: marca paisatges, però no dibuixa recorreguts. Això ens toca a nosaltres”. El silenci que segueix no és de dubte, sinó de reconeixement: ningú més que el món local pot decidir com travessar aquests territoris conceptuals.

Ve d'aquí: Els drets culturals no viuen sols en els textos | Interacció (diba.cat)
  

Entre la lucidesa i les urgències quotidianes

El Codi Font de la Declaració de Barcelona pels Drets Culturals formula una proposta valenta i necessària. Però com dialoga amb les realitats dels municipis? Què passa quan les idees topen amb la gestió quotidiana, els pressupostos tancats, les urgències polítiques o les regidories amb equips tècnics sota mínims? En aquesta segona peça, posem a prova el text des del lloc on es decideix el dia a dia de la cultura: el territori.

Anàlisi crítica del Codi Font de la Declaració de Barcelona
  

La Declaració de Barcelona pels Drets Culturals s’ha presentat com un codi font: obert, reutilitzable, perfectible. Un marc conceptual per repensar la cultura des de la justícia, la sostenibilitat i els drets. Però és només un text més? O pot ser el punt de partida d’una transformació real? En aquesta primera peça, hi posem el mirall: una lectura crítica, exigent i situada.
  

Lectura crítica del Pla estatal des del món municipal
  

Quan l’Estat parla de drets culturals, el món local hauria d’escoltar-hi amb atenció —i també amb un cert escepticisme. El Plan de Derechos Culturales del Ministeri de Cultura es presenta com una proposta de fons: una eina compartida, transformadora i ambiciosa, que aspira a canviar el marc de les polítiques públiques. Però, llegit des del territori —des de l’escala que fa possibles aquests drets en la vida quotidiana—, cal preguntar-se: construeix realment una aliança entre governs, o només la insinua?