Els meus millors consells, de Xavi Guijarro
Arribem a finals d’any i fins a dia d’avui ens han acompanyat més de 28 membres de la comunitat amb les seves recomanacions. Us animem a rellegir-les aquests dies, entre neules i torrons.
Aquest mes de desembre comptem amb els consells d'en Xavier Guijarro, Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i Director d' ICC Consultors Culturals.
Per a descriure en Xavi com a professional del sector cultural, podem fer-ho des de tres possibles aproximacions.
Des de l’àmbit formatiu, ha desenvolupat una capacitat analítica molt útil, fruit del doctorat en sociologia i de l’especialització en investigació i anàlisi de dades.
Des de l’àmbit del voluntariat, ha gestionat projectes culturals que li han permès desenvolupar una mirada pràctica i transversal dins del sector cultural.
Tot un rerefons que s’ha acabat d’enriquir en l’àmbit laboral, a ICC Consultors Culturals. Aquí posa en joc tot allò que sap en cada projecte, retroalimentant aquestes tres facetes i aprenent cada dia. Forma part d’ICC des del 2015 i aquest 2025 ha assumit el repte de situar-se al capdavant de l’entitat.
Escolto
En relació a la música, quan és en directe i és bona, i (a risc de semblar que no tinc criteri) m’atreviria a dir que m’agrada qualsevol gènere. Si és música gravada, darrerament m’agrada deixar-me sorprendre per les recomanacions dels algoritmes i descobrir així noves coses que vaig desant en un calaix de sastre sense fons i, com no, molt eclèctic. Si he d'escollir, però, em segueixen marcant les preferències de l’adolescència, que és un moment important d’entrenament de l’orella, i sonen sobretot cançons de rap i de reggae. I si he de quedar-me amb una ràdio... el projecte de Ràdio Intermitent.
Llegeixo:
Passo per una època poc lectora si de llegir llibres per entreteniment en el temps lliure parlem. La majoria de coses que llegeixo actualment són per feina, per bé que a vegades la línia és fina. Sí que llegeixo més revistes, de ciclisme en concret, i de fet col·laboro redactant continguts per una d’elles, Ziklo. La bici és una afició que casa malament amb la lectura, perquè exigeix molt de temps, i més encara si quan baixes del seient et dediques a escriure sobre la mateixa bici! Tindrà un públic de nínxol, però la recomano molt pel seu to literari i apassionat!
En qualsevol cas, l’últim que he llegit i recomano molt és, primer, La passió dels estranys de Marina Garcés. Em va semblar irresistible: “L’amistat és l’únic tipus de relació estable que es manté sense institucionalitzar”. Segon, El corc, la poesia de Jaume C. Pons Alorda. Passió per viure i per escriure. I més recomanat encara: anar a un recital seu!
Algú que trobo molt interessant:
Antonio Ariño (des de que el vaig descobrir a la universitat amb el seu article sobre El gen festiu) i Nicolás Barbieri (pel seu enfocament crític). Jo que tinc inclinació per la cosa acadèmica, són dues persones que considero especialment interessants per les aportacions originals que fan, cadascun amb les seves especialitzacions.
Segueixo aquestes organitzacions:
Si d’associacionisme es tracta, a cada poble on la feina em permet endinsar-me sempre hi descobreixo un món singular i de molt valor, però per descomptat els que més segueixo són els de la ciutat on visc jo: els Blancs i Blaus de Granollers (pel que fa a la innovació social i cultural), el projecte del Cinema Edison de l’Associació Cultural de Granollers, inclosa la seva “Crida” (una feina exemplar!), la Universitat Popular de Granollers (en la vessant de l’educació comunitària), l’ Ateneu Popular La Malgirbada (pel que fa al projecte d’autogestió).
Això em manté despert a la nit:
No hi ha res com els problemes econòmics per mantenir-se despert a la nit, i a les nostres ciutats n’anem ben plens, especialment en l’àmbit de l’habitatge.
Quin creus que és el principal repte que tenen les polítiques culturals locals actualment?
El paradigma dels drets culturals segueix avançant en el camp de les idees. És lògic i és una bona notícia: la primera batalla es juga en els discursos. Ara bé, la seva traducció en programes concrets i, sobretot, en pressupostos, continua sent un repte obert. Les noves voluntats xoquen amb mandats legals pensats des d’un altre paradigma i amb inèrcies administratives molt fortes.
Posar els drets culturals al centre -és a dir, posar les persones al centre- implica disposar de temps, d’eines i de perfils professionals específics. Encara és més evident quan parlem de donar un paper actiu a la ciutadania en la gestió i la creació: vol dir treballar amb persones, amb una matèria prima que té opinions, desitjos, sentiments i valors. Això és molt més complex que aixecar edificis o dissenyar programes i serveis des del despatx (tasques igualment necessàries, però d’un altre ordre).
Malgrat tot, l’àmbit local és l’espai idoni per desplegar aquest nou paradigma. Amb recursos, eines adequades i el compromís de les professionals que ja hi és, la transformació no és una quimera: és una qüestió de temps... i de prioritat política.
Què voldries posar en valor de la teva feina quotidiana vinculada amb la cultura?
En clau d’assessorament i consultoria el valor de la nostra feina és generar valor a partir del coneixement que les persones i professionals amb qui treballem ja tenen i del qual, sovint, no en són prou conscients. El que fem es pot entendre com una manera de donar-los el temps que el seu dia a dia no els permet tenir, i a partir d’aquí, oferir profunditat i recorregut: aportant densitat conceptual i donant context, fent visible allò que donen per descomptat, posant les coses sobre la taula amb claredat i encaixant les peces, dibuixant escenaris de futur i apuntant de quins fils cal estirar.
En aquest sentit no és senzillament fer aflorar, sinó anar més enllà: amb criteris, solidesa, i sentit estratègic.
Articles Interacció. Ens en recomanes algun?
Tinc una bossa de correus sense llegir, sempre rotatius (es buida al mateix ritme que s’emplena) de les entregues setmanals d’Interacció. No hi ha setmana que no trobi alguna entrada que no em cridi a fer-hi clic.
M’agrada especialment la feina que es fa de recopilació, introduint treballs de tercers amb síntesis d’allò més destacat. El darrer on he entrat en el moment d’escriure això ha sigut Quan la cultura demana dret propi, sobre l’informe del Consell de Cultura de Barcelona analitzant com el marc legal tracta – o ignora- les especificitats de la cultura.
_____________________________________________________________________

