Apunts

El decàleg com a interpel·lació directa als municipis


  
La gestió cultural demana dignitat: el decàleg com a eina per repensar les polítiques municipals.
  

He seguit amb interès la presentació del Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya, impulsat per l’APGCC. No és un document més: és un mirall que posa davant nostre la precarietat estructural de la gestió cultural i la necessitat urgent de revertir-la.

Llegir-lo des d’una mirada municipal té un efecte clar: ens adonem que moltes de les situacions que descriu no són alienes, sinó quotidianes. Contractacions fràgils, externalitzacions que esgoten la memòria institucional, equips incomplets que depenen de la voluntat de persones concretes, plecs que valoren més el preu que la qualitat professional…

Drets culturals: del reconeixement a la dimensió cultural de tots els drets humans



El diàleg del 27 de setembre de 2025 entre Patrice Meyer-Bisch i Laurence Cuny a l’Àgora cívica ens ofereix l’oportunitat de tornar a mirar la Declaració de Friburg i d’actualitzar-ne la vigència. Després de més de quinze anys, el debat ja no se centra només en els drets culturals com a categoria autònoma, sinó en la dimensió cultural que travessa tots els drets humans. Aquesta és la clau de la nova etapa que es desplega i que convida també el món local a pensar-s’hi dins.
  
  

Un sol parlant enmig de l’amfiteatre: imatge del dret a expressar-se i a ser escoltat en l’espai comú 

Quan parlar de perifèria amaga les noves centralitats


  

L’Hospitalet i el repte d’explicar la metròpoli contemporània
  

Hi ha paraules que semblen dir molt i acaben explicant poc. Ahir em va cridar l’atenció el títol d’una taula rodona dins de Nodes BCN“Cultura en espacios industriales: periferias creativas”. Em va sorprendre perquè la formulació obre un debat interessant sobre com fem servir els conceptes quan parlem de polítiques culturals urbanes. Perifèries creatives? La pregunta és inevitable: perifèria respecte a què? Barcelona? Catalunya? Europa? El cas concret de L’Hospitalet fa que la noció de perifèria grinyoli. És la segona ciutat més poblada de Catalunya, connectada físicament i funcionalment amb Barcelona, un nus estratègic d’activitat econòmica i amb una densitat cultural i comunitària que desmenteix qualsevol lectura de marginalitat. Difícil veure-hi perifèria si parlem en termes reals.
  
  

L’Hospitalet: centralitat cultural més enllà de l’etiqueta de perifèria.
  
  

Drets culturals en acció: l’experiència de Paideia



Amb aquest quart article, publicat des d’Interacció, donem continuïtat a la sèrie que Roser Mendoza ha dedicat a la futura Declaració de Barcelona. Els tres primers textos en van abordar el valor simbòlic, els reptes de concreció i governança i les preguntes obertes sobre la seva capacitat transformadora. Ara volem ampliar la mirada i posar en diàleg aquella reflexió amb una experiència internacional que pot resultar reveladora: Paideia, un procés col·lectiu desplegat a França que ha treballat els drets culturals sobre el terreny i que ens convida a repensar les nostres pròpies pràctiques.
  
  
  

El document «Typologies» sintetitza l’experiència Paideia i proposa deu tipologies d’acció per fer créixer els drets culturals en l’acció pública.

Justin O’Connor i la política cultural: què vol dir entendre la cultura com a bé públic?



En el seu article Rethinking the foundations: Global cultural policy at the crossroads (2025), Justin O’Connor analitza per què la cultura ha quedat al marge de les grans agendes de desenvolupament i proposa una nova manera d’entendre-la: no com a sector econòmic ni com a definició antropològica difusa, sinó com a sistema simbòlic d’«arts i cultura» i com a bé públic essencial. Aquest text presenta la seva argumentació i ens convida a reflexionar sobre què pot aportar a la mirada municipal, en el marc de la seva participació a l’Àgora Cívica del 26 de setembre de 2025, on conversarà amb Pau Rausell a Reimaginar la cultura: de la producció al valor social.
  
  

La cultura com a bé públic: entre l’escala global i la concreció local.
  

Del codi al carrer. Que la Declaració sigui un camí, no només una idea


  

Ve d'aquí: Quan els codis xoquen amb els calendaris | Interacció (diba.cat)
  
  

Quan la política cultural local comença amb un mapa obert

 
  

En una jornada de treball amb tècniques culturals d’arreu del territori, algú desplega un gran plànol sobre la taula. No és el mapa d’una ciutat, sinó una representació dels eixos de la Declaració de Barcelona. Una de les assistents apunta: “Potser aquest codi és això, un mapa: marca paisatges, però no dibuixa recorreguts. Això ens toca a nosaltres”. El silenci que segueix no és de dubte, sinó de reconeixement: ningú més que el món local pot decidir com travessar aquests territoris conceptuals.

Quan els codis xoquen amb els calendaris


  


Ve d'aquí: Els drets culturals no viuen sols en els textos | Interacció (diba.cat)
  

Entre la lucidesa i les urgències quotidianes


  

El Codi Font de la Declaració de Barcelona pels Drets Culturals formula una proposta valenta i necessària. Però com dialoga amb les realitats dels municipis? Què passa quan les idees topen amb la gestió quotidiana, els pressupostos tancats, les urgències polítiques o les regidories amb equips tècnics sota mínims? En aquesta segona peça, posem a prova el text des del lloc on es decideix el dia a dia de la cultura: el territori.

Els drets culturals no viuen sols en els textos


  

Anàlisi crítica del Codi Font de la Declaració de Barcelona
  


La Declaració de Barcelona pels Drets Culturals s’ha presentat com un codi font: obert, reutilitzable, perfectible. Un marc conceptual per repensar la cultura des de la justícia, la sostenibilitat i els drets. Però és només un text més? O pot ser el punt de partida d’una transformació real? En aquesta primera peça, hi posem el mirall: una lectura crítica, exigent i situada.
  

Quan la cultura no entra a l’Estatut



L’Estatut de municipis rurals busca frenar el despoblament i garantir serveis bàsics als pobles petits. Però deixa fora la dimensió cultural com a eix de benestar i arrelament. Aquesta absència interpel·la directament els qui planifiquem i gestionem cultura des de l’àmbit local: com garantir que la cultura —en la seva forma pròpia i no urbanocèntrica— tingui pes real en l’agenda rural?
  
  

La nova Llei 8/2025, de l’Estatut de municipis rurals (DOGC núm. 9002, art. 56) és un pas llargament esperat: defineix què és un municipi rural —menys de 2.000 habitants, baixa densitat—, li dona un règim específic i busca reequilibrar el país i frenar el despoblament.

La màquina que et programa el centre cívic mentre prens un cafè (edició 2025)



Entre el miracle i el miratge, la intel·ligència artificial ja trepitja el dia a dia dels serveis culturals municipals. Però si no hi som a l’hora de decidir com s’hi integra, potser acabarem a la graderia mentre la màquina dissenya la temporada.
  
  

Tot a punt abans no s’esfumi el teu cafè*